Opinió

LA TRIBUNA

El lloc millor al pitjor moment

El president Mas necessitarà tot el suport contra la tempesta perfecta que s'està muntant amb la invocació al cop de timó

He de demanar perdó per haver utilitzat com a títol l'expressió que definia el tàmpax, però sí que és cert que, de vegades, a la vida et pots trobar en el lloc més preferent en el pitjor moment. Que és, en certa mesura, el que podria passar-li a Artur Mas com a nou president de la Generalitat. Més ben dit, el que és segur que serà el seu principal problema, ni més ni menys que lluitar contra una gran recessió econòmica amb unes competències i facultats d'actuació que són clarament insuficients per sortir de la crisi i que, com sempre, deixen l'economia de Catalunya supeditada al poder absolut de l'administració central. El nostre nou president s'enfrontarà, doncs, amb els problemes derivats d'una pèssima gestió del cap del govern central, Zapatero, que s'ha cregut que la noció de “massa gran per deixar-lo caure en fallida” és aplicable als estats igual que als bancs. I que, a més a més, ha gosat advertir els especuladors que si juguen a curt termini contra Espanya, hi perdran fins i tot la camisa. Un avís que segons la premsa financera internacional indica que “és molt valent o molt estúpid”. Perquè, en realitat, quan ataca els mercats, el que està fent és posar en relleu la vulnerabilitat de l'economia espanyola.

La situació és, per tant, un motiu de suficient inquietud. Igual que en el cas d'Irlanda, el problema no és el deute públic, sinó la possibilitat que els bancs i encara més les caixes puguin refinançar al mercat majorista el seu endeutament derivat de la bombolla immobiliària. Només per aquest concepte, necessiten 73.000 milions d'euros abans de finals d'abril del 2011. I, és clar, quan, la setmana passada, la ministra Lagarde de França i el comissari de la UE Olli Rehn van dir que ningú no s'havia plantejat la possibilitat de desmuntar l'euro i Ewald Nowotny, del BCE, va afegir que ni pensar-ho, naturalment, tothom es va posar nerviós. Sobretot, perquè aquestes persones són les mateixes que abans havien dit que a Grècia no hi havia cap problema. O que ara diuen que Grècia o Irlanda no són com Portugal o, sobretot, com Espanya. Per cert, si s'ha de rescatar Portugal, el Santander tot sol ja hi té entrampats 3.200 milions d'euros. Per la mateixa regla de tres a Alemanya i França, és a dir als seus bancs, no els convé de cap manera que Espanya acabi malament, perquè ells en són els principals creditors. Atès, però, que l'efecte dòmino dels països perifèrics (PIGS) es produeix amb una alarmant rapidesa, ningú no vol ser l'últim d'alliberar-se de deute espanyol. I, evidentment, és molt difícil que el BCE (Banc Central Europeu) pugui dissenyar una política que sigui vàlida per a l'ortodoxa Alemanya i per a Grècia al mateix temps. De rebot, cada vegada són més les veus que diuen que la supervivència de l'euro està en mans de Zapatero. Cosa que, en realitat, vol dir que cada vegada són menys els qui estan disposats a seguir creient que una moneda única pot funcionar si engloba països tan diferents i sense una política econòmica comuna.

En aquestes condicions, Madrid apel·larà com sempre a la solidaritat de Catalunya i al seu sacrifici per assolir els diferents objectius que s'utilitzen sistemàticament! Aparqueu les vostres legítimes reivindicacions, perquè ara toca fer els pactes de la Moncloa, les exigències de la UE, l'entrada a l'euro, els pactes de Toledo, complir els requisits del Tractat de Maastrich i un llarguíssim etcètera que sempre peta pel locus minoris resistentiae. I ara concretament ja ha sortit l'inefable Eduardo Serra –que ha estat secretari d'Estat o ministre amb tots els partits, UCD, PSOE, PP i, per designació del Rei, com a titular de Defensa, un terreny en el qual sempre s'ha mogut molt bé com a comprador d'avions de combat (Plan Faca de 250.000 milions de pessetes, amb armament el doble, o l'operació McDonnel Douglas)–, que ha encarregat l'informe de la Fundació Everis. El manifest d'aquest fidel col·laborador de la corona reclama pactes d'Estat per retallar l'estat del benestar (no el dels rics), la reordenació a fons de les autonomies (com si les pobretes víctimes fossin culpables) i propulsar la identitat espanyola i la marca Espanya. Òbviament, el monarca que no va ni parpellejar quan el Tribunal Constitucional va carregar-se per la via de la Brunete judicial l'Estatut de Catalunya, expressió democràtica de la sobirania popular, en canvi ara ha convocat la vicepresidenta d'Economia per fer-se ressò de la preocupació del seu fidel servent. I, com a inevitable carambola, el president ZP ha hagut d'escenificar una reunió de rabadans-plutòcrates que sempre tenen com a resultat una ovella morta. A la vista, doncs, que pinten bastos, el president Mas es mereix i necessitarà tot el nostre suport contra la tempesta perfecta que s'està muntant amb la clàssica invocació de cop de timó que, de moment, no és encara adreçat a la Brunete mecanitzada. Laus Deo!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.