Aquesta pudor que fem

Hi ha estudis per a tots els gustos, i per a totes les olors. Mitjançant “el nas de persones calibrades olfactivament” i amb tots els ets i uts, l'empresa Odournet, per encàrrec de La Vanguardia, ha investigat quina olor fa Barcelona, i han arribat a la conclusió que put primordialment a trànsit, menjar i claveguera. No és cap sorpresa, qui més qui menys ja s'ho ensumava; ara bé, resulta estranya una afirmació del director de l'estudi, més pròpia d'un polític quan s'excusa: “Barcelona és força inodora si la comparem amb ciutats de l'Índia”. Podem afegir-hi que l'aire és molt més respirable que el de Pequín, que les aigües del port són molt més netes que les del delta del Níger, que assassinen força menys dones que a Ciudad Juárez, que la gent sol ser més puntual que al Perú, i un munt de paràmetres més amb què consolar-nos. Les comparacions d'aquesta mena són odioses perquè generen conformisme; és una de tantes conseqüències nefastes de la globalització, que diuen que també en té de fastes però comencem a dubtar-ne. Es fa un ús pervers de la vella idea que sempre hi ha un pitjor. Com que el pitjor el tenim a tocar, a dues hores d'avió, i ens l'ensenyen cada dia els telenotícies, desbordem optimisme. De pensar que som un cul del món i tenir ganes d'allunyar-nos nord enllà, com deia Espriu, ens hem suggestionat a creure que fem part de la gent rica, lliure, desvetllada i feliç i que estem en condicions d'acollir una legió de damnats de la terra i cooperar al desenvolupament del món sencer. I resulta que l'avara pobresa dels catalans persisteix i que encara fem la mateixa olor de benzina, col bullida i comuna embussada. I ni tan sols ens resta l'afany que havíem tingut de cercar la ciutat ideal.