Trossos
Transició
La idea d'una transició nacional que va verbalitzar Artur Mas en el discurs d'investidura pot tenir capacitat d'atracció. Una mica com la idea de la revolució tranquil·la que va vertebrar el sobiranisme quebequès dels anys seixanta. Les dues expressions tenen una cosa en comú: són dinàmiques sense ser accelerades. Són afirmacions de canvi, però aspiren a sumar serenament força social a favor del canvi. Són ambicioses en els objectius i realistes en els mètodes.
Immobilitat
Quan el PSC va generar fa uns mesos el lema La Catalunya que sap on va, alguns vam escriure que el que volien dir en realitat era la Catalunya que sap on es queda. En aquesta conjuntura, presentar-se davant de la societat catalana amb la idea que ens hem de quedar com estem és garantia de fracàs. Cada dia hi ha males notícies en el terreny de la llengua i de l'economia que han dinamitat l'statu quo. No es pot governar Catalunya sense prometre canvi.
Aventura
Com a Quebec, l'enemic del canvi era el temor a la improvisació, l'aventura, el moviment frívol que no calcula les seves conseqüències. Hi ha una demanda catalana de moure'ns de lloc i d'avançar. Però també de seriositat, de càlcul, de realisme en les formes. No per aturar els canvis, sinó per fer-los millor. Si la idea de transició nacional qualla, serà perquè ha aconseguit donar a la vegada la idea de moviment i de realisme. És l'hora de la revolució tranquil·la.
