Opinió

LA TRIBUNA

L'opac món de la guspira

Del poder dels elèctrics i d'altres oligopolis, n'haurem de parlar, i repetides vegades

Des de finals de novembre, les empreses europees han de pagar un cost més alt que les dels EUA per a col·locar els seus emprèstits, com a conseqüència de la crisi del deute sobirà de països com ara Grècia, Irlanda i Espanya. Els diferencials són encara més grans pel que fa als CDS, és a dir, els swaps d'assegurança contra els crèdits fallits. Vol dir senzillament que els mercats valoren com a més arriscat el crèdit a les empreses de l'Europa perifèrica de la qual formem part. Concretament aquests dies, una de les empreses que passa per més dificultats és Enel, l'elèctrica estatal italiana que, en aquest gran basar i mercat persa en què s'ha convertit l'Estat, s'ha vist beneficiada amb la venda d'Endesa, cosa que comporta vendre a la pràctica un quasi monopoli del mercat de Catalunya a un grup estranger.

En tot cas, l'operació Endesa és clarament demostrativa de com funcionen les coses que es decideixen a la vila de l'ós i l'arboç i trencaones de totes les Espanyes. Figura que els governants van optar per la privatització de les empreses públiques, perquè faríem calaix i, sobretot, tindríem una gestió privada que, per definició, seria millor. Quin cinisme i quina paradoxa que, a continuació, la venda aprovada per Zapatero fos a una empresa igualment estatal, i a més a més estrangera, sense cap garantia de bon servei i amb totes les connotacions que tenen aquests enrenous a la Itàlia de Berlusconi! I, sobretot, que el calaix el fes el Sr. Entrecanales de l'empresa familiar Acciona, que pel sol fet de ser l'adjudicatari del govern d'aquí i de vendre Endesa a la designada del govern d'allà i de seure a la poltrona només 14 mesos tot esperant la culminació del passing shot als italians escollits, es va embutxacar la bonica quantitat de 1.500 milions d'euros. Realment, tots ens hauríem d'esforçar a fi d'arribar a ser igual d'intel·ligents. D'aquesta manera, quan, tres anys després de la compra, d'Endesa, ens trobessin atrapats per l'enorme càrrega del deute que es va haver de menester per a fer l'operació, podríem apropar-nos discretament al govern que va moure els fils i dir-li que no ens sortien els números. Amb llàgrimes als ulls, podríem invocar els serveis prestats o, vés a saber si els compromisos contrets, per a avisar que l'agència Moody's està a punt de degradar la solvència d'Enel. Per tant, hi pot haver una sospita raonable que, a més de la servitud, de cara al ram de la guspira, una causa suplementària de la clatellada tarifària que, d'ençà de la venda d'Endesa ja significa un augment del 43% del rebut de la llum, pugui ser la voluntat de facilitar la rendibilitat de les factures de kwh. Tot això a través d'unes puges autènticament bestials que representen un atemptat contra els usuaris d'un servei imprescindible i, per espiral de costos, un perill de desestabilització inflacionista i de pèrdua de competitivitat en plena crisi de declivi, empobriment, atur i estancament.

Del poder dels elèctrics i d'altres oligopolis, n'haurem de parlar repetides vegades, però, de moment, potser valdrà la pena fer algunes primeres pinzellades. D'entrada, que a la factura de la llum s'hi amaguen tota una sèrie de conceptes que no tenen res a veure amb un contracte bilateral. Hi entren, per exemple, el cànon del carbó, que no té cap sentit però que sí serveix per a fidelitzar els votants del míting de Rodiezmo i de la Minero Siderúrgica, empresa que havia tingut de president Milans del Bosch i on s'havien detectat carbons d'importació (Polònia i Sud-àfrica) que es feien passar per nacionals subvencionats. Per a fer-ho breu, tot i la prohibició de la UE de subvencionar un carbó que no és competitiu, s'ha allargat uns anys més això dels 600 milions d'euros que ens fan pagar als consumidors. És clar que això no és res si ho comparem amb els 7.387 milions d'euros que paguem per a beneficiar les empreses de renovables o la cogeneració. També hi figura, encara que no hi consti expressament, la moratòria nuclear pel tancament de les centrals de Lemoiz per amenaces i la de Valdecaballeros. Ens encolomen també conceptes com ara transport i distribució, ús de les xarxes d'alta i baixa tensió, les despeses de la CNE (l'òrgan regulador que, si de cas, haurien de pagar les empreses), els CTC (costos de transició a la competència) que va implantar el ministre Piqué, i el lloguer de comptadors. Pel concepte de dèficit tarifari, el deute ja és de 20.000 milions i s'han de pagar amb interessos durant 15 anys. I ara, calça't, la propera revisió de les tarifes es farà l'1 d'abril, perquè la de primers d'any ja no és suficient.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.