Sortint del túnel

La desocupació diumenge passat de 418 persones que s'havien introduït a l'antic Palau del Cinema de Barcelona amb la intenció de convertir-lo en quarter general de bullangues pseudorevolucionàries demostra, per si feia falta, que sí és possible enfrontar-se a l'ocupació d'edificis sense passar per cap calvari burocràtic; demostra, en contra d'una consigna forassenyada que ha circulat els últims temps, que en una democràcia sí hi ha, i ha d'haver-hi, respostes policials als problemes d'ordre públic, i demostra que el conseller Saura, en aquests afers, formava part del problema i no de la solució. Tampoc no era tan difícil; només cal entendre que el codi penal posa un límit a la propaganda pel fet i que no hi ha cap dret a la insurrecció com a estil de vida. Viu i treballa molta gent en aquest país, fins i tot en llocs de poder, amb l'ànima migpartida; l'angelet socialdemòcrata els impulsa a fer endreça i apostar pel civisme, mentre el dimoni insurreccional els murmura a cau d'orella que quan no es pot capgirar la truita s'ha de subvertir l'ordre burgès en dosis petites, com per exemple donant peixet a tot grupuscle radical, alternatiu, reivindicatiu o simplement sorollós que trastorni la normalitat ciutadana. Però és que l'ordre no és dels uns ni dels altres, ni de dretes ni d'esquerres sinó la causa última del contracte social, i l'Estat que renuncia a defensar-lo es deslegitima i obre la porta a convulsions més grosses. Són molts anys promovent alegrement les idees més estrafolàries i les actituds més funestes, mentre es menysprea tota reclamació enraonada dels qui, sense saber per què, els ha tocat de ser-ne les víctimes i pagar-ne les despeses. A vegades costa creure que arribem a tenir tanta paciència.