Ull de peix
Criatures
Si estem en una situació difícil, les assenyalem per poder seure o tenir un passi
Les criatures són un paracaigudes, un ariet, un escut. Fem servir les criatures i ens protegim rere elles sense escrúpols.
Si som polítics, farem la comèdia de petonejar criatures; si som pares o mares, i independentment de l'humor que gastem a casa, si hi ha algú mirant-nos, els acariciem els cabells i aflautem la veu; si som publicistes, no ens en podrem passar; si estem en una situació difícil, assenyalem, melodramàticament, les criatures per aconseguir poder seure, tenir un passi o accedir a unes rebaixes.
Si hi ha algun programa de televisió que ens disgusta, posem els ulls en blanc, impostem la veu i anunciem, amb les llàgrimes a punt d'esclatar, que “aquest programa es fa en horari infantil”, sense esmentar que aquest mateix infant mira pàgines d'internet que no voldríem que els nostres interlocutors localitzessin.
La més astuta utilització de les criatures és com a ariets. Una santa mare, o un sant pare, armats amb el cotxet del seu bebè tenen privilegis que, quan la criatura camini, perdran. El mètode primitiu de començar a obrir-se pas a cops de colze està massa gastat. Es tracta de dir-li a la criatura, que portem de la maneta: tu, Joan, o Maria, seu al cotxet. Al principi l'infant se n'estranya, perquè sap els esforços que hem fet perquè aprengui a caminar, però s'hi avé. I aleshores, pare o mare penetren en la selva de la multitud i, cotxet endavant, s'obren pas a cop de roda o a cop de consideració aliena. Quan ja han aconseguit els objectius, en Joan o la Maria ha de tornar a anar de la maneta.
A més, hi ha els supermercats. Les criatures, que tenen una alertadíssima intuïció, saben que els pares no sols no s'enfadaran sinó que es posaran tous si criden com folls, si es rebolquen per terra o si tiren una alta pila de pots de fruits secs. Els altres clients miren l'enfurismada criatura però poques vegades blasmen els pares. que així fan la compra sense la nosa de vigilar.
Són una ganga, les criatures. No sé si en lloguen –amb fins benèfics–, però ho haurien de fer. ¿O és que és aquesta la torna que ens toca pagar als innocents espectadors per compensar la càrrega paternal que tenen els membres reproductors de la tribu humana?
