Cadires

Notes que els anys van passant, entre moltes altres coses, perquè les cadires on seus a les reunions de pares i mares ja no són d'aquelles baixetes, que els genolls et toquen la barbeta, sinó unes cadires de mida normal. De cop els teus fills ja fan el cicle superior i tenen un peu a fora de l'escola! Però amb les cadires petites o les grans, les reunions amb pares i mares són sempre delicades, fins al punt que, si jo fos mestra, hi aniria amb molta ànsia. No em farien ànsia els nens, me'n farien els pares! De fet la majoria dels pares i mares són fantàstics, disposats, entusiastes i respectuosos, i tot els està bé, i si no els ho està són molt conscients de les dificultats de l'escola pública i que, si entre tots no la sostenim, farà aigües, o sigui que les intervencions que fan són animoses i les seves opinions, positives. Però n'hi ha alguns, una minoria, que són els que fan venir ànsia, que sempre fan intervencions queixoses, personals, agressives, desconfiades i exigents. Sobretot molt exigents. Ja sé que tots volem que els nostres fills –i filles!- siguin llestos i bons minyons i guapos, que a l'escola no tinguin cap problema i que a més facin els deures en un tres i no res. Però a la pràctica hi ha nens que no són tan llestos i n'hi ha que són lents i n'hi ha que no són gaire sociables. I algun d'aquests potser resulta que és el teu. I que l'estimes amb bogeria. Però caldria que pares i mares féssim un exercici d'honestedat per dir-nos que els nostres fills potser no seran mai els primers de la classe. L'escola és curta i la vida és llarga, i els qui tenen problemes avui potser demà seran petits o grans Steve Jobs. Mentrestant, la frustració és comprensible, però culpabilitzar l'escola pública, els mestres i el sistema en lloc de col·laborar-hi, no ajuda els nens ni és gaire bon camí.