Opinió

Una societat civil manifestament millorable

Aquest cap de setmana serà decisiu per a l'eventual salvació de l'euro. Ja fa dos anys que hom intenta, en successives cimeres polítiques, resoldre la crisi del deute de l'eurozona. I, ara, avui ha arribat l'hora de dir caixa o faixa. A Brussel·les, els líders polítics intentaran apuntalar el segon rescat de Grècia, restablir la confiança en els grans bancs europeus a base de recapitalitzacions i de reforçar el fons de 440.000 milions d'euros destinats als rescats ulteriors que es considerin necessaris. De fet, si els bancs no augmenten les seves ràtios de capital, hauran d'acceptar alguna forma d'intervenció estatal. A part del cas de Grècia, els temors sobre Itàlia i Espanya obliguen a adoptar mesures. I, a més a més, a fer-ho molt ràpidament. En contra d'això, s'ha sentit la veu de Botín en un fòrum europeu tot reclamant la no regulació de la banca amb un plantejament inacceptable de col·locar-se per damunt de la llei. Tanmateix, es poden tenir en consideració alguns dels seus arguments. No l'amenaça de no captar diners dels accionistes o de l'Estat, perquè això els faria aparèixer més febles que els seus competidors, però sí la idea de reduir el risc de la concessió de crèdits en lloc d'augmentar el capital. Perquè, al capdavall, el problema és la liquiditat, que, per cert, és el que va ensorrar grans entitats com Lehman Brothers i Northem Rock. Cal tenir present, però, que l'any que ve la banca europea haurà de fer front a uns venciments de 250.000 milions d'euros Per tant, a l'hora de protestar, Botín hauria de tenir present que les normes del capitalisme ja no són, ni poden ser, allò que eren.

Les queixes de Botín estan en clara sintonia amb les que també formula Josef Ackerman, president del Deutsche Bank, un financer prou destacat perquè el rei d'Espanya el convidés fa unes setmanes a una entrevista a La Zarzuela amb el propòsit de demanar-li consells sobre la sortida de la crisi. És probable que els assessors de la corona no estiguessin informats de la ruïnosa inversió de 4.500 milions d'euros que el banc d'Ackerman ha fet en casinos de Las Vegas que fan unes pèrdues catastròfiques. En tot cas, hi ha opinions per a tots els gustos i, per exemple, el president de la Comissió Europea, Durão Barroso, ha exigit que els banquers que cometen abusos vagin a la presó atès que la informació privilegiada i la manipulació dels mercats es poden tipificar com a delictes. En realitat, en aquests moments de manca general de lideratge, es fa palès que molts dirigents de l'anomenada societat civil no donen la talla ni estan capacitats per encarnar els poders fàctics o ser representatius d'interessos generals o d'entitats aparentment significatives.

Hi ha uns quants episodis recents que confirmen la devaluació d'uns poders fàctics o d'una classe dirigent que ja no fa ni de lobby i que s'ha convertit només en un trampolí de petites ambicions personals i un instrument de col·locació i tràfic d'influències sense regles ni principis. Al Cercle d'Economia, per exemple, s'ha produït un cas ben revelador. Es tracta del president Josep Piqué, que, amb el suport del PP, va derrotar l'altre candidat impulsat per La Caixa omnipotent i, en natural coherència, ja s'ha pronunciat en termes preelectorals, en contra dels interessos de Catalunya. S'ha negat, en efecte, a donar suport al concepte de pacte fiscal i ha estat capaç de fer un document i manifest sense que hi surti la paraula Catalunya. Que consti que el candidat dels caixers hauria fet segurament el mateix (marca de la casa), però potser amb una mica de vaselina. Un altre personatge que s'ha cobert de glòria és l'inefable Miquel Valls, president de la Cambra de Comerç, que, en lloc de fer també un silenci ominós, és a dir, abominable, s'ha permès trair la Generalitat de la qual depèn i tramar d'amagatotis una presentació del corredor mediterrani amb el ministre Blanco sense consultar-ho al govern de Catalunya. Això sí, com a membre dels cinc consells d'administració remunerats de participades de La Caixa, ja ha demanat que els trens siguin de concessió privada i peatge. Finalment, el president de la CEOE, J. Rosell, demana l'acomiadament de 12 dies per any treballat i que les lleis autonòmiques siguin “homogeneïtzades”, és a dir, un pas més enllà de l'“harmonització” de la Loapa. I, per la seva part, en Taguas, excap d'economia de La Moncloa de Zapatero, s'ha despenjat reclamant la rebaixa de les pensions. Tal com deia Romanones: “Joder, qué tropa.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.