El pitjor Nadal de l'exili
Quan el president dels EUA es va abraçar amb Franco tots vam entendre que deixàvem de ser exiliats per convertir-nos en emigrants
El dia de Nadal pels catalans té un significat molt intens, més aviat perquè és un dia especialment dedicat a la família, que no pas pel sentit religiós que se li dóna a altres indrets del món. Això explica que entre els exiliats de l'any 1939, malgrat ser més aviat pocs els practicants de la religió, el 25 de desembre fos el dia més assenyalat de l'any. Faltar a casa aquell dia era una calamitat. Per això no era rar el cas de qui fes esforços desproporcionats per no deixar de seure a la taula que li corresponia. Tothom s'esmerçava per celebrar la diada de la millor manera que, en aquest cas, volia dir tan semblant com fos possible al dinar de “casa nostra”. Això per alguns tampoc era senzill, doncs de vi, torrons i pollastres se'n trobaven a molts indrets, però no era el cas de les botifarres: catalana, negra i blanca, que a mi em costava molt d'entendre que fossin indispensables.
Malgrat això, cada any queia vençut per l'autèntic xantatge de la meva mare i el dia 23, a mitja nit, començava el meu recorregut dels 700 quilòmetres que separaven Guadalajara de la ciutat de Mèxic, per tal d'arribar-hi tan bon punt obria la parada que era coneguda oficialment amb el nom de La catalana, encara que era coneguda més aviat com la Maria botifarrera. Un cop col·locat l'encàrrec dins d'aquelles cassoles envoltades de gel, girava cua i gairebé no parava fins a casa, a la caiguda de la tarda. Els ulls materns aleshores ho valien tot, però menjava qualsevol cosa per sopar i me n'anava a dormir fins a l'endemà, ben tard, quan em llevava d'un pèssim humor que no canviaria fins després de fer el primer o el segon vermut.
Al menjador de casa s'hi afegien tota mena de mobles que poguessin servir de taula o de cadira. Venien parents i amics sense parents i tots ensenyaven les cartes i les fotografies que s'havien rebut “d'allà”. Les lletres, a part de bons desitjos, sempre avisaven de la mort d'alguna persona estimada pels grans i totalment indiferent pels petits. Després corrien per totes les mans les imatges de nens i nenes ben abrigades i envoltades de coloms, que també deixaven indiferents els menuts mentre els grans deien tothora: “Oh, sí que ha crescut!”.
A causa de la temperatura semi tropical, suàvem força mentre menjàvem l'escudella, la carn d'olla i el que jo havia anat a buscar. Tot era alegria, gràcies també perquè s'havia fet la disbauxa de comprar vi de “casa nostra”, que passava millor que qualsevol altre; després venien els torrons, que els trobàvem bons però no pas com “els d'allà”. Aquí, però, començava el mal camí, ja que s'entrava en el tema de la guerra i els motius de la derrota. Era el moment de repartir-se culpes i que les discussions pugessin de to. A vegades semblava que la cosa acabaria malament, però la sang no arribà mai al riu. Ara que, per refredar l'ambient, el millor era posar aquell disc que, sense saber ben bé com, havia entrat a gairebé cada casa catalana i es tocava molt poques vegades per tal que no prengués mal: Emili Vendrell cantant L'emigrant.
Aquells senyors tan enèrgics es desinflaven i poc els faltava per plorar. L'any 1959 sí que n'hi va haver que van plorar de debò quan va surar el que s'havia callat expressament per no amargar la festa. Damunt la taula el pare llençà amb ràbia el diari de tres dies abans, on s'hi llegien els grans titulars de la visita a Espanya del president dels Estats Units. Fins i tot hi havia una gran fotografia abraçant-se amb el dictador Franco. Tothom sabia el que significava: es deixava de ser exiliat per convertir-se en emigrat... El dia de la tornada es perdia a l'infinit. Quan finalment la gent va començar a marxar, ningú no va dir, per acomiadar-se, la frase que ja era ritual: “L'any vinent a Catalunya, eh?”.
