L'autonomisme es blinda

Aquesta, que havia de ser la legislatura de la “transició nacional”, serà la de la defensa de l'autonomia escarransida. És irònic que l'acostament entre partits que diuen apostar per altes cotes d'autogovern, com CiU i ERC, es produeixi per salvar les engrunes del sistema que ha conduït Catalunya a l'escanyament. Si a aquest flirteig també vol afegir-s'hi el “nou PSC” de Pere Navarro –sense descartar que els pressupostos del 2012 encara siguin aprovats amb el concurs de la principal amenaça contra la Generalitat, el PP–, el quadre és el dels actors polítics de l'ordre agonitzant que estan disposats a entendre's a qualsevol preu davant la incapacitat de plantejar un projecte de ruptura amb Espanya.

El terror davant el repte d'encarar un escenari diferent al que s'ha fet durant els darrers trenta anys per part de la majoria de l'estament polític català és el que acabarà de rematar el país. I mentre la majoria del catalanisme continua desconcertada tapant les fugues d'aigua que inunden la nau, des del vaixell espanyol no cessa el bombardeig per part dels únics que tenen clar com ha de variar l'equilibri de poder dels darrers anys: posant fi a l'autogovern. Entretant, aquells que en algun moment havien jugat a la retòrica autodeterminista, com CiU, ERC o ICV, s'abstenen de concretar qualsevol gest de rebel·lió i es refugien en la fantasia que la Generalitat encara té marge de decisió política i que d'altres actors internacionals faran alguna mena de cas a les pretensions de la Catalunya que vol continuar essent autonòmica.

Aquesta és la sensació de vergonya aliena que transmeten iniciatives com la del president Mas d'aquesta setmana de reunir-se amb els dirigents de partits liberals europeus per presentar-los el seu projecte sobre el pacte fiscal (que, no ho oblidem, s'hauria de concloure amb el govern espanyol del PP). Malgrat que l'educació d'alguns representants d'aquest cenacle internacional els indueixi a acollir amb respecte les propostes catalanes suposo que restaran astorats davant del surrealisme d'un discurs que els Clerg, Rutte o Rehn consideren un problema intern espanyol i en el qual no tenen ni la competència ni la voluntat de ficar-se. Recordem que els estats i les organitzacions internacionals formades per aquests intervenen quan el que es troba en discussió és l'aparició d'un nou estat. No cal fer el ridícul explicant-los qüestions internes de distribució de recursos o d'organització territorial regional que no els importen.

L'actitud patètica que ens regala el president Mas recorda vagament una història que s'explica sobre els representants que va enviar Cambó a la fi de la I Guerra Mundial per entrevistar-se amb el president nord-americà Woodrow Wilson en el marc de la conferència de pau de París. L'anècdota, per bé que amb tota probabilitat és falsa, resulta prou il·lustrativa d'un caràcter que malauradament per a les nostres aspiracions nacionals es repeteix: sembla que aquells enviats catalans que van aconseguir una trobada amb algun secretari de Wilson (el qual tot just anunciava el seu suport a la creació de nous estats sorgits de l'esfondrament dels imperis europeus centrals) van expressar el desig d'aconseguir un règim autonòmic com el que s'estava perfilant en el fracassat projecte d'Estatut d'Autonomia de 1919. La qüestió és que els americans sembla que van acabar responent que el president Wilson donava suport a la creació de nous estats, però que com que els catalans només volien l'autonomia havien de parlar amb Madrid.

També ara, com abans, Barack Obama, el primer ministre britànic, la cancellera de la República Federal d'Alemanya o el president de la Comissió Europea només tindran alguna cosa a dir davant d'un procés de secessió, no sobre entelèquies que els polítics catalans s'inventen per traginar les seves febleses.

Però lamentablement el refugi en la fantasia també és una constant que travessa la pràctica política quotidiana. Així, per exemple, en comptes de fer oposició independentista, la “nova” ERC de Junqueras es lliura als braços d'una Convergència disposada a aprovar els pressupostos que certifiquen l'espoli a canvi de tirar endavant nous projectes autonomistes d'encaix amb Espanya com el citat pacte fiscal? Per cert, ERC abans satel·litzada pel PSC i ara per CiU, o, com diria Groucho Marx, “jo tinc uns principis i si no li agrada en tinc uns altres”? Però continuem: en el règim de la farsa en el qual les cúpules d'ERC i de CiU viuen instal·lades sembla que es dediquen a tancar-se durant llargues sessions per discutir si CiU accepta o no un anomenat impost als bancs proposat per ERC sobre el qual la Generalitat no té competència ni, molt probablement, ni tan sols Espanya, ja que es tracta d'una matèria que afectaria la circulació de capitals i, per tant, de competència europea. Però és igual! Aquí sembla que es tracta de continuar fent volar coloms, d'aparentar el que no som i, sobretot, de dissimular les nostres misèries (la xarxa de prebendes que es perceben a còpia d'estintolar l'autonomisme) i la manca de coratge. Una pantomima persistent que, si té alguna possibilitat d'acabar, tal com van dades, només serà a través de la intervenció de la Generalitat per part del govern espanyol.

Davant d'aquesta enorme, constant i reiterada mentida només es pot desitjar que ben aviat la majoria de gestors de la dependència amb la qual hem de carregar sigui substituïda per una majoria independentista, llàstima que els catalans encara haguem de patir més per merèixer alguna cosa millor.