són faves comptades
Passatgers del mateix vaixell
Ningú assumeix res, tothom t'exigeix
No sé si ho recorden, però la setmana passada, en aquest mateix espai, els parlava de la fatal coincidència dels anuncis de creuers que apareixien a tota pàgina als diaris just al costat dels reportatges del centenari de l'enfonsament del Titanic. I coincidències del destí han fet que els mateixos anuncis ara comparteixin pàgina amb un naufragi actual. La veritat és que el cas del Costa Concordia, a part de ser una desgràcia, una tragèdia, és una bona metàfora del que estem vivint aquests últims anys. La imatge d'una societat que fa aigües, que naufraga. Confiem les nostres vides –perquè hi confiem– a pretesos capitans amb ínfules de guies espirituals, de salvadors del món, que no saben per on naveguen, però a la que ens descuidem no només ens han pres el pèl, la dignitat i la cartera, sinó que pel camí també ens prenen la vida. I això no té preu! De qui ens hem de refiar, doncs? Si les persones que són al capdavant de les institucions que ens han de generar confiança no la menen, com ho hem de fer? No els sona això de: “No ho veia, que s'apropava massa a les roques?” Se'n recorden del: “Ningú veia a venir la crisi?”. Ens atipem de pregonar que s'han de recuperar els valors de la solidaritat, l'honestedat, la responsabilitat, la prudència, l'esforç, però sembla que la realitat s'entossudeix a fer-nos veure que, per molt que ens hi escarrassem, els únics que no s'ho apliquen són els que ens han empès fins aquí. Ningú no assumeix res, tothom t'exigeix.
La frontera que separa la nostra racionalitat de
la nostra animalitat és prima com el tel de la llet, tan tènue que en moments de crisi –econòmica o humana– s'esborra. Sentia el relat d'un dels passatgers que mirava de sortir del vaixell amb tota la família amb uns salvavides i que quan s'acostava a un dels membres de la tripulació per demanar-li socors no només no el va ajudar sinó que li volia prendre els flotadors. Una imatge extrapolable a d'altres àmbits. Ja ho va deixar escrit Pablo Neruda a El barco: “Pero si ya pagamos nuestro pasaje en este mundo ¿por qué,
por qué no nos dejan sentarnos y comer? Queremos mirar las nubes, queremos tomar el sol y oler la sal, francamente no se trata de molestar
a nadie, es tan sencillo: somos pasajeros.”
