ca montes
La realitat i això que tenim rere els ulls
Tàpies no mirava amb els ulls com nosaltres
Una vegada Luis Carlos Pardo, un científic del departament de física i enginyeria nuclear de la UPC, em va deixar perplex. Parlàvem al seu despatx de la Diagonal sobre materials sobre els quals ell investiga, materials que serien sòlids i líquids alhora, i jo no eixia de la sorpresa davant el que podia fer amb aquests materials, fins i tot davant el concepte mateix. Així que supose que per desconcertar-me més encara em va acostar a la finestra que donava al carrer. “La veus?”, em va preguntar. “Doncs és líquida!”, em va dir. Segons ell, i me'l crec, el vidre és un líquid que es mou tan a poc a poc que nosaltres l'apreciem com a sòlid. I recorde bé que em va dir “apreciem”.
Aquell matí vaig sumar la perplexitat del vidre líquid a altres perplexitats científiques que fa anys que m'acacen. Com ara allò que mirant els estels en realitat veus el seu passat i no el present. O, encara ahir, que foradant un llac gegantesc de l'Antàrtida en realitat estarem donant un cop d'ull a com era el món vint milions d'anys enrere. Que no és cap cosa fútil, ans al contrari. Coses que, al cap i a la fi, el que fan és demostrar les limitacions del nostre coneixement: ens hem acostumat a mirar una realitat com la realitat. Això passa perquè els nostres ulls ens diuen coses i ens fan apreciar un món que no necessàriament és com ens pensem. I si bé és cert que els científics ja s'encarreguen de tant en tant d'anar-nos-ho aclarint, cal reconèixer també que hi ha una via més directa encara cap a la comprensió, que és la de l'art.
L'Antoni Tàpies, això ho explicava gràficament quan parlava d'“aquell espai que hi ha rere els ulls” com a font de la seua apassionant mirada. Ell no mirava amb els ulls com nosaltres, i era exactament això el que el feia genial i impossible d'igualar.
Entristit com estic per la mort de Tàpies, i agraït com estic per la seua vida, potser per això m'han vingut al cap en Pardo i els seus materials que poden ser líquids i sòlids alhora. Espais de frontera com els que Tàpies va explorar de forma persistent al llarg de la seua apassionant vida.
