llegir i Escriure
El poder de Barcelona
Sembla que el món s'acabi a les fronteres de l'àrea metropolitana
Ja ho cantava en Peret durant els Jocs Olímpics: Barcelona tiene poder. Amb la dictadura, tot el poder residia a Madrid, però amb l'autonomia, el poder de Barcelona no ha fet res més que créixer. En la constel·lació de ciutats que és Catalunya, totes tenen llum pròpia, però no brillen tant com caldria perquè la claror de Barcelona les enfosqueix.
Una demostració palpable d'aquest fenomen la trobem cada dia en els mitjans de comunicació. En la majoria dels que tenen la seu a Barcelona, les coses importants sempre passen a la capital o al seu entorn. Sembla que el món s'acabi a les fronteres de l'àrea metropolitana i, si no vius allà, l'has de fer molt grossa per sortir al diari, a la ràdio o a la televisió. Com a màxim, apareixeràs fugaçment en el suplement local –setmanal– d'un diari o en una desconnexió televisiva, fórmula perfecta per evitar que la resta de catalans et vegin.
Tenim a mà dos exemples recents d'aquesta prepotència. Primer: el nou director del Museu Nacional d'Art de Catalunya diu que la marca MNAC no ven prou i que se n'hauria de dir MNAC Barcelona. Segon: en l'actual exposició d'art gòtic del mateix museu, s'hi exhibeix el retaule de Sant Miquel de Cérvoles (Garrigues), de Bernat Martorell, que conté uns dibuixos al carbó fets a la fusta del revers pel mateix autor, i això es presenta com un descobriment excepcional. Però resulta que el retaule de Sant Pere de Púbol (Baix Empordà), del mateix Martorell, guardat al Museu d'Art de Girona, també té, en el revers, uns esbossos de retrats i figures fets per l'autor. Resulta que fa més de vint anys que un petit fragment d'aquesta fusta, retallat i desprès del retaule, s'exhibeix permanentment al seu costat. I resulta, encara, que en fa més de deu quer tot el retaule es va separar de la paret –com han fet ara al MNAC– perquè els visitants puguin veure aquestes obres que, segons el dictament de Joan Ainaud de Lasarte, són “els dibuixos més antics que es coneixen en la història de la pintura catalana”. De manera que la gran “novetat” del MNAC és vella i coneguda a Girona des de fa un quart de segle. Però ja se sap que, en aquest país, allò que no passa a Barcelona no existeix.
