Opinió

La norma Volcker

No ens hem de deixar entabanar per loobistes al servei dels interessos d'uns gestors dotats de retribucions colossals i totalment immorals

Després de la crisi del 2008, les financeres necessitaven una regulació millor. Moltes entitats van fer servir el principi del “massa grans per permetre que facin fallida” com a motiu suficient per obtenir el suport dels contribuents. Les capacitats de supervisió estaven massa fragmentades i per això el senador Dodd i el diputat Frank, autors de la llei Dodd-Frank, van intentar corregir-ho. La llei que va establir el sistema bancari nord-americà es va aprovar el 1864 i tenia 29 pàgines. Però, després de la llei de la Reserva Federal del 1913 (32 pàgines), la Gran Depressió del 1929 i la débacle de Wall Street dels primers anys trenta van fer necessària una transformació del sistema financer mitjançant la llei Glass-Steagall (37 pàgines), que obligava a separar la banca d'inversió de la convencional. The Economist subratllava, fa un mes, que les lleis normalment dicten regles adreçades als ciutadans, mentre que la Dodd-Frank marca directrius per als buròcrates en 848 pàgines. Com a derivada de la llei, es planteja la norma Volcker, que té la finalitat de limitar el risc de les entitats financeres que practiquen el propietary trading (fer negocis amb els fons propis) i la inversió en fons d'alt risc i en empreses de private equity. Paul Volcker, un octogenari expresident de la Reserva federal, pensa que aquestes maniobres van contribuir a la crisi. El problema és que la reglamentació és massa detallada i, en determinades matèries, poc intel·ligible, cosa que ha servit d'argument als banquers que s'oposen a la regulació. La llei obliga a fer nombrosos estudis sobre qüestions que van de la protecció contra les hipoteques impagades a les causes de la crisi. Una agència afirma, per exemple, que si la llei hagués estat en vigor ara fa quatre anys s'haurien pogut adoptar mesures per aconseguir que els creditors recuperessin 97 cèntims per cada dòlar en la fallida de Lehman Brothers, encara que alguns experts en discrepen.

Al marge de SI La LLEI ha aconseguit el propòsit de consolidar una reglamentació fragmentada, el departament del Tresor ha creat un organisme encarregat de preveure i evitar desastres que en duplica altres de preexistents. En realitat, el gran tema és si un excés de burocràcia tindrà com a conseqüència un obstacle a la innovació dels serveis financers. Els bancs ja han optat per una nova nomenclatura que els ajudi a esquivar la regulació més estricta i evadir-se de les definicions de la llei. De fet, els afectats sostenen que la transformació no millora la seguretat ni l'eficiència. Tot plegat, forma part d'una campanya contra la norma Volcker. I en aquesta línia argumental, s'hi val tot. Davant la innegable conveniència de restringir el risc privat que, si acaba malament, tindrà la conseqüència de socialitzar les pèrdues, de manera retorçada s'esgrimeix que la normativa pot reduir el valor de l'entitat. No és que sigui moralment reprovable que els errors d'uns sàtrapes els hagin de pagar els clients i els contribuents, perquè es té la barra de dir que no és bo que baixi el valor i la cotització del banc, atès que si això passa, els financers ineptes ens avisaran que ja no podran prestar diners que és allò que el país necessita. I per fer-nos combregar amb rodes de molí, els banquers del EUA tenen 5.500 empleats de grups de pressió que treballen en els lobbies que tenen com a única missió exercir influències sobre tots i cadascun dels parlamentaris.

Fa dos mesos Volcker va mostrar la seva sorpresa per les queixes per les restriccions imposades als negocis que els bancs feien amb els fons propis i no amb els diners dels clients. És més, les protestes li van recordar la llei Glass-Steage quan estava en vigor i no solament prohibia moure's en tota mena de valors, sinó també en els compromisos de comprar o finançar títols en una data determinada (amb algunes excepcions). Volcker no recorda haver sentit cap queixa que titllés la llei de discriminatòria, en el sentit que podia perjudicar altres mercats de deute sobirà a o limitar l'accés de governs estrangers als mercats de capitals. Actualment els països que protesten propugnen la introducció d'un import sobre les transaccions financeres. Per les mateixes raons, la Gran Bretanya té prevista una tanca de filferro que separi els bancs de negocis o d'inversió dels més convencionals, que treballen al sector minorista, aïllar de les aventures i dels rics i mereixedors d'una xarxa de seguretat: accés al Banc Central, la garantia dels dipòsits i rescats en cas d'emergència. Els que corresponen a l'altre model no poden presentar-se dissimulant que són especuladors i que els poders públics i els diners dels contribuents no han de destinar-se al salvament d'entitats que no encaixen amb l'interès general o el bé comú.

Algú podria defensar que els negocis amb fons propis ajudarien a l'estabilitat dels bancs comercials, a millorar el seu perfil de risc o les seves pràctiques de compensació i a una cultura fiduciària desitjable? Pel que fa a la liquiditat, cal tenir en compte que concretament a Europa els bancs no tenen la capacitat de mantenir uns mercats efectius en el seu deute sobirà. Si volem parlar seriosament, haurem de reconèixer que fa falta un regulador estatal i unes autoritats que supervisin les asseguradores i les auditories. La gran finalitat de l'esquema ha de ser expulsar la síndrome del “massa gran per permetre que caigui”. És cert que els bancs han teixit una intricada xarxa de presència internacional que a l'hora d'imposar-los una disciplina obliga a la cooperació entres les diferents jurisdiccions. És precisament aquí on rau el repte més important per a la reforma de la banca. No ens hem de deixar entabanar per cortines de fum d'uns lobbistes que estan al servei dels interessos d'uns gestors dotats de retribucions colossals i, en temps com els que corren, totalment immorals. Quines opinions més reconfortants les d'un expresident de la Reserva federal dels EUA! I quin contrast amb els silencis, la inacció i la passivitat del governador del Banc d'Espanya, que va fer de Don Tancredo en plena crisi, quan tenia la facultat i l'obligació d'actuar i no ho va fer. Sembla que reglamentàriament haurà de plegar al juliol, però se'n va amb la feina feta. Ha esborrat del mapa les caixes d'estalvis. Recordin que Fainé, el president de La Caixa i de la confederació CECA, va dir en prendre possessió del càrrec que ell no seria l'enterrador. Doncs, d'escolanet del governador MAFO ja només n'hi queda una de corpore insepulto. I el jerarca madrileny ja ha proposat que les fundacions de l'Obra Social no puguin participar a cap entitat de crèdit i que a ell li donin la competència de sancionar els bancs i retirar les llicències de banquer. Quina en deu estar tramant per a abans del juliol.

És clar que a la política espanyola tenim un ministre que quan es contradiu amb un altre és perquè parla a títol personal, com si formar part d'un govern fos només a hores convingudes. Per cert, que si parla a títol personal ho fa forçosament com allò que era abans: president a la península Ibèrica del banc Lehman Brothers, que va fer la més estrepitosa i gegantina fallida de tota la crisi econòmica. Que Déu ens agafi confessats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.