La política dels silencis
Molts polítics occidentals es refugien en els silencis o bé en el seguiment exacte del que pot dir el Banc Central Europeu, el Fons Monetari Internacional o la Comissió de Brussel·les
Els silencis guanyen espais en la política democràtica activa. Són silencis que es trenquen només quan s'enceten les campanyes electorals i la paraula torna a comunicar missatges, programes i promeses. Des de la nit de la victòria s'entra de nou en un període de mitges paraules, de fugides dialèctiques i d'actuacions consumades que s'aproven en consells de ministres o de govern i van directament al Parlament on són ratificats amb majories suficients.
Les paraules del president Rajoy són escasses malgrat que els temes que estan en joc són prou importants. No ha dit ni una paraula de la crisi provocada per la presidenta Cristina Fernández en expropiar l'empresa energètica YPF, que era propietat majoritària de Repsol. Va fer sortir, la nit de dilluns, dos ministres que ens explicaren la gravetat de la situació però que no ens deien què faria el govern espanyol sobre una decisió argentina que vulnerava les regles del joc i del mercat entre dos estats.
Tampoc ha dit res de l'absurda absència del rei, a Botswana caçant elefants, i de la irritació que ha causat en la majoria de persones que veuen com el cap de l'Estat ha abusat incomprensiblement de les seves competències. La democràcia és un instrument per transmetre idees, programes, reformes i qualsevol tema que preocupi la gent, tant la majoria com les minories.
El president Mas parla més. A les sessions de debat al Parlament i en intervencions de cap de setmana o en actes formals. Però el president de Catalunya està atrapat en la contradicció en què es mouen avui moltes democràcies i que consisteix en la facultat de votar i elegir governs en un sistema nacional que cada cop perd més poder i més influència en el món transnacional. Es governa mirant cap dalt i no cap baix, s'actua en funció del que diran o aprovaran instàncies superiors i no en funció dels interessos de la gent que ha votat i que ha fet confiança als governs elegits. I això ve de la impossibilitat de gestionar pressupostos dels quals no es té el control dels ingressos. Ahir mateix ho deia el portaveu Francesc Homs en afirmar que el govern no podria gastar 1.477 milions de més perquè simplement no els tenia, encara que una majoria del Parlament ho hagués aprovat així. Tothom sap, digué Homs, que això és impossible perquè simplement aquests diners no hi són.
La política és local o nacional però els problemes són globals, i la globalització no té regles prou elaborades per assegurar la garantia jurídica dels moviments de capitals que són els que més determinen les polítiques dels governs però sense tenir cap responsabilitat política i molt sovint tampoc cap control fiscal. Davant d'aquestes noves situacions, molts governs opten pel silenci i només desperten quan el nacionalisme econòmic dels estats surt per fer valdre els seus interessos estatals trencant les fràgils regles jurídiques en què es mouen els pactes internacionals. És el que ha passat entre la peronista presidenta argentina, Cristina Fernández, i l'empresa Repsol, que ha estat expropiada per raons aparentment patriòtiques. Els aplaudiments de la gent que envoltava la presidenta mentre feia l'anunci es poden interpretar com un signe de les noves guerres econòmiques en les quals l'absència de regles universalment acceptades obren pas al desordre i al campi qui pugui.
En nom de la desregulació es va treure de les competències de l'Estat la gestió de moltes empreses que garantien el servei de l'energia, de les comunicacions i del transport públic. En un primer moment tot semblava que aquest era el camí. Però, passat un cert temps, el que s'ha produït és una mena de complot de la por que ja no s'aguanta en la perspectiva que l'Estat devori la societat en una hipotètica situació dictatorial, o que la societat faci esclatar l'Estat mitjançant revolucions de masses i violentes. On ens porta aquesta situació és que cada vegada hi hagi més gent exclosa i marginada que queda fora dels circuits de la feina, de l'educació i de l'ascensor social.
Sortir d'aquests cementiris de vius en què cada dia hi ha més tombes habitades per gent que encara respira, és un dels grans reptes que tenen les societats modernes i democràtiques que no controlen el que passa a la seva gent i que viuen pendents d'institucions que no han de retre comptes davant de ningú. Per por de no rebre l'aprovació dels que diuen el que s'ha de fer, molts polítics occidentals es refugien en els silencis o bé en el seguiment exacte del que pot dir el Banc Central Europeu, el Fons Monetari Internacional o la Comissió de Brussel·les. Fa ja alguns anys que vivim sota l'espectre d'aquesta por individual i col·lectiva i ens adonem que les coses no milloren.
Sense por d'errar del tot, es pot dir que avui estem pitjor que fa un any i, si no canvien les polítiques, el més probable és que estiguem pitjor l'any vinent. No sóc dels que pensen que els que fallen són els polítics, sinó les polítiques que es formulen tenint més en compte el que diran des de d'alt que no pas el que interessa als ciutadans que treballen o volen treballar, paguen impostos i no han perdut l'esperança de recuperar una certa normalitat de vida. És cert que ens havíem pensat que els pressupostos es podien estirar fins a l'infinit sense tenir gaire en compte d'on ni com s'aconseguirien els ingressos. Hem fet una casa gran, agradable, gairebé perfecta, sense pensar que el manteniment és car i que les reparacions de la teulada o de les portes i finestres s'han de fer i s'han de pagar. El silenci de molts polítics, com la de molts ciutadans, és que no trobem paraules per explicar i fer entendre el que ens ha passat.
