Un exèrcit català
Tenir un estat propi implica una sèrie d'obligacions i compromisos que caldrà assumir amb maduresa i responsabilitat
Des de fa un cert temps, arran de la possibilitat que aquesta vegada l'encertem i tinguem un estat propi, algunes veus ja s'han alçat i han anunciat que una Catalunya independent no tindrà exèrcit. Aquesta mena de proclames són fetes amb aquella il·lusió del científic que es pensa que ha descobert un remei miraculós i se sorprèn que cap altre investigador no ho hagi pensat abans. Com acostuma a passar en aquests casos, resulta que la resta de científics ja van considerar aquest invent i el van descartar. Un clàssic: quan els catalans hi anem, la resta ja en torna. Per això seria bo començar el debat com més aviat millor, de manera que quan arribi el moment no cometem, com sempre, errors històrics dels quals ens haguem de penedir.
Alguns polítics catalans es fan els entesos i asseguren que la defensa armada de Catalunya anirà a càrrec de la Unió Europea (UE), apel·lant als conceptes de la defensa mútua i la solidaritat europea. Obliden, o no entenen, que la defensa mútua es basa precisament en el fet que és mútua, és a dir, que si volem que l'exèrcit d'Irlanda, Alemanya o Dinamarca ens ajudi en cas d'atac, bé voldran ells que nosaltres els ajudem si mai tenen problemes. Esperar que els altres et defensin sense aportar res a canvi és una actitud poc fidel al tarannà català i, intueixo, adoptada de la manera castellana de fer les coses. Els catalans hem estat històricament un poble bel·licós, però ara pequem d'un pacifisme radical conreat durant el darrer mig segle i motivat per unes patacades nacionals antològiques. Hem bastit una sèrie de dogmes segons els quals un país europeu modern i democràtic no necessita una força armada.
Suïssa, que és un model en tants i tants aspectes, té el segon exèrcit més gran del món en número de soldats per habitant, només darrere d'Israel. Més d'un milió i mig de suïssos formen el seu exèrcit, evidentment a la reserva. Aquest “poble en armes” immens, però, té un cost molt econòmic: menys d'un 1 per cent del PIB, un dels percentatges més baixos d'Europa. El resultat d'aquesta política és que, en els quasi vuit segles d'independència suïssa, els conflictes armats amb els veïns han estat mínims i el país pràcticament mai no ha estat ocupat, convertint la seva neutralitat en el seu tresor més sagrat. Els catalans, amb els dos veïns que tenim, no ens podem permetre el luxe de confondre el pacifisme amb la imprudència temerària. Si Catalunya fos Nova Zelanda, Islàndia o Madagascar no caldria que tinguéssim exèrcit, ho admeto. Però compactats entre França i Espanya, que històricament no han desaprofitat cap ocasió d'anorrear-nos, crec sincerament que no tenim cap altra opció.
Després, és clar, hi ha tota la indústria i ocupació que genera un exèrcit, per petit i operatiu que sigui. La relació entre la recerca tecnològica universitària i les forces armades és directa i es genera un sector econòmic innovador, que pot ser regit, com fan alguns països, per un estricte codi ètic.
Tenir un estat propi implica una sèrie d'obligacions i compromisos que caldrà assumir amb maduresa i responsabilitat. En aquesta línia, també he sentit veus que diuen que una Catalunya independent no tindrà ambaixades perquè farem servir les legacions de la UE, cosa que, significativament, no fa cap estat europeu. Per què renunciem, ja d'entrada, a la diplomàcia internacional i a la possibilitat de participar en missions de pau sota bandera de les Nacions Unides? No podríem comportar-nos, si algun dia som un estat, com la resta de països europeus?
