Islam i democràcia
Si un país musulmà pot ser un país democràtic, és a les mans del president Mursi i dels militars que han perdut les eleccions a Egipte
Les eleccions egípcies de diumenge tanquen una etapa de les revolucions de la primavera àrab, que sorprengueren el món en veure's com la immolació d'un estudiant que venia queviures al carrer d'una petita ciutat de Tunísia provocà la caiguda concatenada de les dictadures de Tunísia, Egipte i Líbia. Totes les repúbliques i monarquies del Magrib i del Golf quedaren sacsejades per la pressió de les seves respectives societats. Les revoltes populars no s'encapçalaven amb crits contra els Estats Units, Israel o el capitalisme occidental. Eren crits contra la corrupció, l'autoritarisme, la manca de llibertats de societats joves, sense res a perdre i disposades a fer caure els dictadors. Tampoc brandien exemplars de l'Alcorà ni portaven pancartes amb expressions religioses. Les revoltes tenien un caire cívic, democràtic, de canvi i transformació de països encarcarats per dictadures podrides.
Algunes novetats es desprenen de la victòria de Muhammad Mursi com a nou president d'Egipte. Es tracta d'un personatge que representa els Germans Musulmans, una organització fundada l'any 1928 i que ha estat en contra dels diferents governs militars que han governat el país. Ha fet ús de la violència i s'ha ajustat a les regles polítiques de moltes etapes, des de la clandestinitat o a cara descoberta. El general Nasser els tenia sota control perquè l'any 1954 el van intentar assassinar i Anwar al-Sadat n'alliberà centenars de la presó en accedir a la presidència l'any 1970. Sadat fou assassinat el 1981 per radicals islàmics, i no pels Germans Musulmans, després d'haver signat l'acord de pau amb Israel. En la llarga presidència de Hosni Mubàrak, els Germans Musulmans foren perseguits i tolerats depenent dels interessos concrets de la dictadura en cada moment. No van organitzar la revolució de l'any passat, tot i que aprovaren la caiguda d'un règim controlat pels militars amb què històricament havien estat enfrontats.
Un altre aspecte rellevant és que un president egipci no és militar, per primera vegada en la història. Muhammad Mursi estudià enginyeria a la Universitat del Caire i posteriorment es doctorà en la University of Southern California. En tornar a Egipte continuà la seva carrera acadèmica i s'afilià als Germans Musulmans, fou diputat durant el règim de Mubàrak i diumenge guanyava la presidència per un percentatge del 52% dels vots. És una majoria exigua, certament, i explica el fet que el nou president parlés de la necessària unitat nacional perquè gairebé la meitat dels vots anaren al candidat Ahmed Shafiq, un excomandant de les forces aèries i que fou l'últim primer ministre del destituït i processat general Mubàrak.
El que queda després de les eleccions són dues forces imponents a Egipte. Els militars manen molt i fa uns mesos s'atreviren a dissoldre el Parlament, que amenaçava els privilegis que els militars han tingut sempre en les institucions i en l'economia del país. I, per altra banda, hi ha el nou president Mursi, que representa els Germans Musulmans i que comporta un canvi cultural de fons en la política i el sistema de vida del país. Per què un partit islàmic ha aconseguit el poder a Egipte? Per moltes raons. Una és que ha estat molt prop de la gent en les qüestions que afectaven les persones. La nova direcció dels Germans Musulmans es va declarar fa uns anys partidària de la reforma islàmica de la societat, el sistema democràtic i el manteniment de la xarxa d'atenció social tal com va ser quan es fundà l'organització. La direcció ha anat identificant-se cada cop més amb posicions moderades i amb estratègies executades al carrer, prop de la gent, tant dels joves com de la gent gran necessitada.
La gran pregunta que cal formular-se després de les revoltes àrabs és si és compatible un sistema democràtic amb un règim presidit per un partit islamista. Hem vist en els darrers mesos com els partits islamistes guanyaven eleccions al Marroc, Tunísia, i segurament ho faran a Líbia el proper 7 de juliol. Ara tenen un president islamista a Egipte que, com diuen tots els presidents, haurà de governar per a tots. Una meitat de la societat no l'ha votat. Són els que encara estan darrere els militars, també els cristians de ritus copte i els que han viscut dels beneficis dels anteriors règims. Els Germans Musulmans i els militars no poden viure d'esquena si volen que el país tiri endavant amb drets iguals per a tothom, amb el pluralisme d'una societat molt antiga i amb l'oferta d'oportunitats per a tots. Egipte és un dels països més importants de la regió, junt amb Turquia, l'Iran i Israel. El nou president té tot el camí per córrer si vol donar resposta a les ambicions d'un poble que ha fet caure una dictadura i ara vol construir un futur més digne per a tothom.
El president Mursi es pot convertir en un líder regional de primer ordre si sap respectar els acords internacionals adquirits, bàsicament amb Israel sense trencar el fil humanitari i d'identitat que l'uneix amb els palestins, si busca una relació estable amb la resta de països del Magrib, si troba una fórmula per establir relacions cordials amb l'Iran. Si un país musulmà pot ser un país democràtic, és a les mans del president Mursi i dels militars que han perdut les eleccions. L'exemple de Turquia és positiu en aquest sentit. El primer ministre Erdogan és d'un partit islamista i ha anat avançant cap un sistema democràtic en una societat d'arrels i de majoria musulmana. Ha trucat a la porta d'Europa i a Brussel·les no tenen pressa perquè prèviament ha d'arreglar alguns problemes. El de la situació dels kurds, el paper dels militars a la política institucional turca i el conflicte amb Grècia arran de la divisió de l'illa de Xipre. La democràcia a Egipte, en tot cas, dependrà dels mateixos egipcis i de les institucions que s'aniran formant sobre les despulles d'una llarga dictadura militar.
