Un sofà a la riba
‘Mainstream'
El que és decisiu (i nou) és cada dia més ciutadans hagin assumit que és una alternativa possible
La independència i la perspectiva des de la qual ara ens la mirem és l'assumpte de caire social que, sens dubte, ha variat més en els últims anys. Més enllà de declarar un fervor apassionat per la sobirania o de menystenir la possibilitat que Catalunya sigui un estat més en el context europeu, més enllà de l'opinió de cadascú, dels maximalismes o les ambivalències, dels rumbs massa dogmàtics i de la travessies sense rumb, el cert és que la independència (aquesta idea) s'ha instal·lat no solament en el cor de la disputa ideològica sinó en l'ànima del ciutadà.
És potser la notícia catalana més rellevant en molt de temps. Hem passat de considerar la hipotètica separació d'Espanya com un desideràtum radical i forassenyat a entendre que es tracta d'una possibilitat certa que forma part, a més, de les converses del carrer, dels comentaris quotidians. Tothom –en especial la classe política– té la necessitat o l'obligació de manifestar-se amb relació a la independència. Ara, aquí, no em penso que sigui determinant valorar la posició de cadascú. Prou que la sabem. El que miro d'observar és la introducció del concepte en el panorama del mainstream, del pensament majoritari, en aquests primers anys del XXI. Ja sigui per criticar-lo, per blasmar-lo, per negar-lo, per exalçar-lo com una revelació o simplement per tenir-lo en compte com a estratègia o hipòtesi.
A hores d'ara, em penso, no és tan important el que passi el dia 11 de setembre a Barcelona com el cúmul de circumstàncies que ens fan valorar aquest dia com l'inici d'un camí sense retorn. Seria bastant ingenu (i alguns així ho proclamen, en excés incendiaris) pensar que l'endemà, el 12, Catalunya haurà posat les bases indestructibles de la seva sobirania. Sabem on som i hem de ser conscients que hi haurà un camí llarg i ple d'entrebancs. Més enllà del tacticisme d'uns, de la beneiteria d'uns altres, de l'agror d'uns quants més i del desori dels de més enllà, el que de debò és decisiu (i nou) és que el ciutadà, cada dia més ciutadans hagin assumit que aquesta és una alternativa possible, desitjable i necessària. Una normalitat així acaba essent imparable.
