Avui és festa
Longevitat
Seria bonic pensar que aquesta és la fórmula, que l'elixir que genera longevitat no és altra cosa que l'exercici de la bondat
Diuen alguns, amb ironia, que la longevitat genera mèrits sospitosos. Vénen a dir que si un és capaç de menjar-se un ou dur als cent anys de seguida trobes gent que pensen que es mereix un premi Nobel. Darrerament, però, arribar a centenari ja no és notícia: se n'han de fer més de cent. Vegin el cas del doctor Moisès Broggi, que ens ha deixat amb 104 i amb una vida que ha estat especialment carregada d'activitat i projecció pública en els seus darrers vint anys. És una bona notícia per als milers de jubilats que pensen que ja no els queda gaire res per fer. El doctor Broggi havia fet les seves coses, però va començar, si es pot dir així, a fer una gran carrera amb vuitanta anys fets, quan va publicar els seus llibres de memòries. El seu fill gran, el també cirurgià Marc Antoni Broggi, autor d'un llibre savi sobre el bon morir, va dedicar en nom de la família unes paraules de comiat, concises i serenes, a la memòria del pare. Hi parlava d'una vida rica i plena durant la qual “sempre tractava de posar la intel·ligència al servei de la bondat”. Seria bonic pensar que aquesta és la fórmula, que l'elixir que genera longevitat no és altra cosa que l'exercici de la bondat. Aquesta setmana també ens ha deixat Reg Dean, un anglès que va viure 110 anys i 63 dies, un home que va sobreviure a 24 primers ministres, a tres matrimonis i a dues guerres mundials. El dia que va complir els 110 anys va declarar que la gran tristesa de la seva existència havia estat observar el gradual declivi del criquet jugat “com Déu mana”. Quan li van fer la inevitable pregunta de com es trobava, el Matusalem va respondre: “Un any més vell que quan en vaig fer 109.” Segons explicava, en un viatge de joventut va trobar-se un metge de Bombai que li va proposar de beure una poció de color marró. “Si beus això viuràs per sempre”, li va dir. El senyor Dean solia dir que potser aquesta era l'explicació, però que ell estava convençut que el secret era la seva inclinació a la ganduleria... Ho deixo aquí, doncs, i me'n vaig, a poc a poc, a estirar-me una estona al sofà.
