Enhorabona!

La pluja no va impedir que la multitud congregada a la plaça de Sant Pere aclamés el nou Papa, el Papa Francesc. I res no ha impedit tampoc que la premsa, en principi laica, ens obsequiés amb una pluja informativa difícil de superar. Perquè després es digui que la laïcitat és “perversa”... I ni tan sols és adversa. Per adversa, l'opinió d'un historiador britànic, John Julius Norwich, que creu que el Papa no s'hauria de poder jubilar. “Un Papa, segons ell, no es retira com el director d'un banc; està consagrat, és l'escollit de Déu”. Tres errors pel preu d'un. El Papa s'escull, no es consagra; l'escullen els cardenals, els quals, de retop, han sigut escollits pel Papa anterior. I un Papa, finalment, es pot retirar sempre que vulgui, d'acord amb el que preveu el Dret Canònic. El que no pot fer un Papa és dirigir un banc. Benet XVI no s'ha retirat com un director de banc, sinó al revés: obligat a ser més director de banc que altra cosa, s'ha retirat. Així de senzill. Finalment, queda el concepte “escollit per Déu”. És el que tots voldríem, però Déu no acostuma a condicionar la llibertat humana, sinó que la respecta sempre. Aquests dies hem pregat perquè els cardenals sabessin escoltar la veu de Déu en la pròpia consciència. En el fons de la consciència hi ha la llavor de l'evangeli, al qual devem fidelitat des de l'Església. Espero, doncs, que el desig de l'historiador esmentat no es compleixi. Ell voldria que el nou Papa signés un compromís de fidelitat fins a la mort. Això ja ho vàrem viure amb Joan Pau II. El que entenem per fidelitat no té res a veure amb la mort. Ni tampoc, com pensa molta gent, amb portar la creu fins al final. El primer que ha de procurar un Papa és que ningú hagi de portar cap creu que no sigui la seva. La del Papa la portem entre tots. Wojtila, quinze dies abans de morir, amb la mà tremolosa seguia signant nomenaments de bisbes. Això no és portar la creu sinó infligir-la. De manera que benvingut sigui el nou Papa, jesuïta, per més senves, i franciscà per vocació. El Pare Arrupe, caigut en desgràcia durant el pontificat de Wojtila, ha sigut recompensat. I l'Església de l'Amèria Llatina, reconeguda. Eren dos deutes que l'Església tenia pendents. Ambdós, d'entrada, han quedat saldats. Enhorabona!