‘Ad maiorem Dei gloriam'

L'Evangeli és una font de sorpreses i de paradoxes que, per molt conegudes que siguin, sempre ens agafen a contrapeu. Com si les escoltéssim per primera vegada. Imagino que als apòstols els succeïa una cosa semblant. Només cal veure que Pere, malgrat que estava tan segur d'ell mateix, acabà negant el Mestre, tal com el Mestre li havia dit. És lògic que plorés. I això també estava previst, n'estic segur: Jesús coneixia els seus deixebles millor que ells mateixos. No pot ser casual que fossin com eren: gent senzilla, poc il·lustrada. Esperaven el Messies i, a la seva manera, ja l'havien trobat. Només que no sabien que el Messies no era com ells imaginaven. És el problema de tots els creients. D'aquí ve que no hauríem de ser intolerants amb els que diuen que no són creients. La diferència, en el fons, entre ser-ho o no és tan mínima, que no val la pena encaparrar-s'hi. Ara mateix, algú hauria dit mai que el nou papa seria un jesuïta? Si algú ha tingut problemes amb l'Església, són els jesuïtes. I si algú ha contribuït com ningú al prestigi de l'Església, són els jesuïtes. Sense l'ajuda d'aquell grupet inicial, la Contrareforma de Trento (el concili que passa per ser la mare de tots els concilis, i no n'hi ha per tant) no hauria reeixit. I sobretot no hauria tingut una durada tan llarga: quatre segles! Aviat és dit. El Vaticà I va ser un parèntesi entre el concili de Trento i l'altre gran concili, el Vaticà II. El fill pròdig de la paràbola evangèlica. Se li han atribuït tots els mals. I és el bé més gran que ens ha donat l'Església. Però ja sol passar: no el vam saber valorar quan el teníem i l'hem enyorat quan ens l'han pres. Però sempre hem cregut que algú ens el tornaria. I diria que ja ens l'han tornat.

Els primers que ho han entès així han estat els fidels. La gent senzilla ha llegit els signes dels temps a la primera. “Aquest papa –he sentit dir no sé quantes vegades– no és com els altres.” És una manera molt digna de donar a entendre que és millor. Millor que els dos últims. Els clergues i els bisbes (sobretot els bisbes) no som tan intuïtius. I si ho som, no ho demostrem. Mentre escric aquestes ratlles, tinc al meu costat la circular que ens han enviat (a tots els capellans i religiosos) el cardenal de Barcelona, Martínez Sistach, i l'arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol. Es tracta d'una invitació a celebrar l'Any de la Fe, que fou convocat per Benet XVI l'11 d'octubre del 2012, coincidint amb la commemoració del cinquantè aniversari de l'obertura del concili. La commemoració va ser bastant decebedora. El mateix Benet XVI no es va poder estar de dir que trobava a faltar aquell entusiasme que ell mateix havia pogut constatar el dia del Gandet mater Ecclesia, el memorable discurs de Joan XXIII. Dient això, es tirava pedres al seu terrat. És veritat que l'entusiasme ja no era el mateix. Però encara és més veritat que l'Església que ell presidia tampoc era la mateixa. Wojtyla l'havia canviat com per art d'encantament. I mai millor dit, perquè hi havia una part de l'Església que estava encantada de la vida, sumant èxits i més èxits, que han acabat en un estrepitós fracàs. Escric aquesta paraula sabent que costa d'acceptar. Però els fets són els fets. Mentre uns cantaven, altres ploraven. I el que semblava una victòria ha resultat una derrota. Tant és així que Benet XVI, el papa que més vegades ha invocat la tradició en tots aquests anys, ha trencat la que semblava més intocable: deixar el càrrec abans d'hora, el càrrec més ostentós i sagrat de l'Església. I això que és només un càrrec d'encàrrec! Hi ha qui ho ha trobat molt meritori. Personalment ho he trobat simplement coherent. Ha dit no a l'immensa feinada i sí als privilegis inherents al soli: conserva la sotana blanca, el servei familiar al complet i les sabates vermelles. Les sabates del pescador. Aquest detall ha estat la primera cosa que ha aixecat la llebre. El nou papa, jesuïta, porta les sabates gastades. Fa servir el transport públic. Paga les seves despeses. I va tenir el gest de demanar la benedicció dels fidels reunits a la plaça de Sant Pere, abans d'impartir la seva benedicció urbi et orbe, de la qual té l'exclusiva. Millors expectatives que aquestes, ni somiant. El temor de la gent és que no el deixin ser tal com és. O que no el deixin fer. El Vaticà té mala premsa, ja ho sabem. Però Déu té un bastó que pica i no fa remor. L'any 1773, de trista memòria, els jesuïtes foren expulsats d'Espanya, França i Portugal pel papa Climent XIV, que no fou capaç d'aguantar la pressió de Carles III i del seu secretari d'estat, l'insidiós comte de Floridablanca. Si no m'equivoco, a Barcelona hi ha un carrer amb aquest nom. Doncs bé, en lloc de la jornada de germanor que s'ha de fer a Tarragona, suggereixo una trobada al carrer Floridablanca, on podríem dinar i, a continuació, aixecar un pilar de set, com els castellers, i canviar el rètol del carrer. En lloc de Comte de Floridablanca es podria dir Florida blanca del papa negre, que és el sobrenom que tradicionalment s'aplica al general dels jesuïtes: Ad maiorem Dei gloriam.