Qui deteriora la marca Espanya?
Només una gran recapitalització permetria recuperar la confiança necessària fins a la creació de la unió bancària europea
Hi ha dies en què no guanyem per a disgustos i sembla que ara precisament estem encadenant una tacada calidoscòpica de successius fets que causen alarma i preocupació. Potser és degut a aquella dita “que poc dura l'alegria a casa del pobre”, però el cert és que les tímidament triomfalistes o mínimament optimistes proclames del govern central només duren uns instants d'esperança abans d'haver d'encaixar la trompada següent que dissipa qualsevol llumeta al final del túnel o qualsevol brot verd imaginari. Tot i l'exigència d'escriure el dimecres a la nit unes pàgines que no es podran llegir fins al diumenge, hi ha algunes coses que ja es poden comentar. Per exemple, que a finals de la setmana passada el subdirector del Daily Telegraph, Jeremy Warner, va avisar que Espanya és oficialment insolvent i recomanava als lectors que si tenien diners dipositats en bancs espanyols, els retiressin al més ràpidament possible. I no era la primera vegada que es feien afirmacions susceptibles de provocar un pànic o una estampida. Ja al desembre del 2011, el Sunday Times va revelar l'existència d'un pla d'evacuació dels ciutadans britànics residents a Espanya, en cas que fes fallida el sistema bancari espanyol. Si ara la por s'ha reactivat és per culpa de l'esclat de la bombolla immobiliària i dels perjudicis que ha causat a milers de jubilats britànics residents a Espanya. Només una gran recapitalització permetria dissipar les lògiques preocupacions dels mercats i recuperar la confiança necessària fins a la creació de la unió bancària europea. Si recordem el precedent de Xipre, ens adonarem que seria perfectament imaginable una confiscació dels dipòsits i que una primera mesura podria consistir a situar els diners en una sucursal britànica del Santander. De fet, són tants els incompliments de promeses de Rajoy que no es pot descartar la sortida de la moneda única.
Mig estabornits encara per la informació publicada, ens van venir a la memòria els comentaris de la corresponsal alemanya Stefania Claudia Müller, que va referir-se a Espanya com a un malalt crònic que no ha de rebre més diners si no canvia el seu sistema econòmic. S'equivoca, però, en atribuir les culpes a les autonomies, perquè les xifres desorbitades són bàsicament les de l'administració central, on hi ha la màxima concentració de nepotisme i de corrupció i on les partides són discrecionals, mentre que a les autonomies els fons disponibles estan epigrafiats per a despeses de caràcter social no retallables com ara ensenyament i sanitat. Sí l'encerta quan diu que els ajuts de rescat no han de servir per salvar els bancs que no es deixen investigar els comptes amb la transparència deguda.
En resum, els diners d'Europa no poden anar a mans de persones tan increïblement venals. Per si tot això fos poc, només faltava que el cas Bárcenas posés en evidència els pagaments de quantitats d'origen dubtós als principals dirigents del PP i dels governs Aznar i Rajoy. Segons Tobias Buck, algunes acusacions encara no han estat provades, però el mal causat ja és irreparable, encara que alguns perceptors com ara Aznar digui que mentre va ser president no cobrava, cosa que segurament és certa, perquè el cap de govern té un fons de lliure disposició sense comprovants ni justificacions d'un volum molt gran i que invalida qualsevol comparança amb els ingressos d'un president autonòmic. Evidentment, aquesta pandèmia de corrupció (T. Buck dixit) resulta intolerable per als contribuents espanyols, però molt més encara per als europeus, que quan paguen, volen tenir el control. Que és exactament el que acaba de passar en el precís instant en què el comissari d'Economia de la UE, Olli Rehn, ha filtrat que sense decretar encara la total intervenció de l'economia espanyola que es mostra incapaç de superar els seus enormes desequilibris macroeconòmics i, sobretot, el dramàtic tema de l'atur i el greu nivell d'endeutament públic i privat, la col·loca en observació. Així, doncs, a finals de mes es determinarà el tractament previst per als dos malalts actuals que són Eslovènia i Espanya.
El panorama és que a Espanya li vingui la legislació laboral feta a Berlín i la moneda de Frankfurt, mentre els deutes es queden a Madrid. Els pecats espanyols d'avarícia, frau, informació privilegiada, tràfic d'influències, cobdícia i falta d'ètica mereixen, doncs, sospites que justifiquen controls i el judici moral del famós i respectat jutge Louis Brandeis del Tribunal Suprem dels EUA que es va referir als auditors i als financers dient que la llum del sol és el millor desinfectant i la llum elèctrica, la policia més eficaç. És a dir, en efecte, que, a l'hora de controlar la banca o l'ús dels diners de rescat en mans del govern espanyol, tota la transparència és poca. I que és el Madrid corrupte i no la Generalitat o l'exemplar empresa Grifols el qui de veritat perjudica una marca Espanya que hom tendeix a ocultar per evitar la connotació de desprestigi a Espanya. Encara porta penjada la llufa d'una incontinència i borratxera d'infraestructures i de despesa pública que ens costarà molt cara després d'aquests moments de falta de crèdit per finançar un creixement anèmic.
El problema no és, per tant, d'imatge. Vegin, si no, el que ha dit Fernández Pujals, el president de Jazztel, sobre Bankia o Pescanova: “Són casos que no poden quedar impunes i reclamen justícia de moral anglosaxona que vol dir que, per exemple, els culpables d'Enron són a la presó.” Aquí, en canvi, es pot gestualitzar l'aprovació d'un codi ètic com han fet La Caixa o la CEOE que també juguen a la marca Espanya, van a predicar-la a la Xina i tornen presumint de l'admiració que ens tenen a fora mentre aquí la discussió és si els nostres estalvis estan segurs als bancs. Finalment, el codi de la CEOE prohibirà que paguin per comprar voluntats, però no que cobrin per la defensa d'interessos particulars des d'organismes que, per llei, només poden defensar interessos generals. Concretament, quant cobra el president de la patronal dels cinc consells d'administració d'empreses de La Caixa per als quals l'han designat després d'ocupar la poltrona de Díaz Ferrán, avui empresonat sense rebre ni una paraula de crítica dels seus successors?
