Amistats aznarianes i bon gust

Dimecres passat, vaig publicar en un altre mitjà un article titulat “Presumptes delictes de Blesapàtria”, en el qual feia referència al reiterat i demostrat mal gust de José M. Aznar a l'hora de triar els seus amics i socis. En efecte, l'ingrés a la presó de Miguel Blesa, ni que sigui per una sola nit, em va recordar el magnífic llibret La scelta dei compagni, d'Ignazio Silone, pseudònim d'un gran pensador i polític socialista italià que sostenia que el perfil dels escollits sempre és molt revelador del codi moral i de les inclinacions personals de cada individu. En condicions normals, avui hauria seguit comentant la mena de gent de la qual s'ha envoltat Aznar en virtut de les seves “wahlverwandschaften”, que és com Goethe definia les afinitats electives. Però, mentrestant, s'ha produït un fet que, almenys de moment, no estava encara previst i que va consistir en una severa reconvenció al govern Rajoy i l'anunci, en una entrevista televisada, de la seva disponibilitat per reincorporar-se a la política per la via que descriu el títol de la pel·lícula El regreso de la momia, sobre la qual feia broma a Margaret Thatcher ja retirada. Hauré de modificar, per tant, lleugerament la via argumental que tenia prevista.

D'entrada, resulta que el jutge Silva, que instrueix el procés sobre la part de les acusacions relativa als crèdits concedits per Caja Madrid, amb el vistiplau d'Esperanza Aguirre, al president de la CEOE, Díaz Ferrán, té oberts uns expedients per possibles faltes greus. Nogensmenys, hi ha altres imputacions que segueixen el seu camí, a pesar que Aznar proclamés a la televisió de J.M. Lara que segueix professant una profunda amistat a Blesa, que va ser designat president de La Caixa pel procediment de selecció a dit a càrrec del llavors líder del PP. Ja el 1999, va ser molt polèmica la gestió d'un altre amic i protegit d'Aznar: Juan Villalonga, el president de Telefónica, que es va repartir juntament amb 100 directius de la companyia 45.000 milions de pessetes pel concepte del pla de stock options. El PSOE ja va protestar llavors que aquesta mena de retribucions s'apliquessin a empreses que gestionen serveis en règim de monopoli i amb tarifes regulades. És possible que un factor desencadenant de la brusca aparició d'Aznar abans de les exigències del guió previst fos el diari El País, perquè se'l veia indignat i furiós contra els qui s'havien referit al regal de boda que la seva filla i el gendre, Agag Tarik, van rebre de Correa, l'imputat de la trama Gürtel. La seva irada reacció va tenir potser dues parts. Primera, que va dir que el dia del casament encara no s'havia fer cap imputació relativa a la trama i a l'ordit de Correa, que ara sí que ja són domini públic. I, segona, que estava enfurismat contra El País perquè un “regal de boda” d'un amic a un contraent és una cosa absolutament normal.

Va ser, doncs, en to amenaçador de querelles que es va referir al grup Prisa tot dient que és una empresa amenaçada de bancarrota (sic) i que ella sí que té negocis i contractes amb un empresari que és delinqüent i es diu Berlusconi i que, com a societat que fa negocis amb Prisa, es diu Mediaset. Per començar, no sé si pronunciar-se en aquests termes sobre una empresa que cotitza a borsa i té accionistes que poden sortir perjudicats és legal o punible, especialment si l'infractor (Aznar) pertany al consell d'administració del grup Murdoch, empresa competidora de l'altra dintre del mateix sector. A part que a Murdoch la justícia britànica li ha tancat el principal diari i que sis directius del grup són a la presó per espionatge, sense que Aznar hagi tingut elemental prudència de renunciar a aquesta remuneració en una empresa que ha actuat sistemàticament fora de la llei. Potser la CNMV (Comisión Nacional del Mercado de Valores) hi tindrà alguna cosa a dir atès que Aznar ja no està aforat ni jurídicament blindat pel càrrec. Per cert, en plegar de cap del govern, va ingressar amb retribució al Consell d'Estat i al cap de quatre mesos ja cobrava del sinistre Murdoch, cosa que era incompatible i que el va forçar a abandonar el càrrec públic del qual, per distracció segurament, seguia cobrant. En fi, un altre cop el mal gust a l'hora de triar les amistats i els negocis més o menys procel·losos. Però, sobretot, la cínica actitud d'acusar Prisa de tenir contacte amb el maligne Berlusconi, com si ell (Aznar) no hagués tingut una estreta relació de cordial amistat personal, professional i política amb ell. Recordem que quan va continuar el pacte de la mortadel·la de Zapatero es va obrir la porta perquè Endesa fos italiana (i estatal) abans que catalana i que Aznar hi pogués desembarcar després d'haver jugat inicialment la carta de l'EON alemanya. Tots aquests tractes eren part de la magnífica relació amb Berlusconi, que ja havia estat processat 44 vegades i condemnat ara a quatre anys de presó per negocis bruts i probablement a set anys per corrupció de menors i prostitució en el cas Ruby.

Realment, hom troba a faltar que tingui algun contacte de negocis o d'amistat amb algú avorrit i de bona conducta. També se m'acut que potser quan algú té una activitat tan frenètica de presentar demandes i querelles que profusament es cuinen als fogons de la FAES s'hauria de prohibir que l'entitat pagués les despeses de les agressions via tribunals, perquè la fundació, que sembla l'acrònim de Falange Española, és la més subvencionada pel govern de tot Espanya. I, és clar, és molt còmode i barat presentar querelles que es retiren després, però deixen penjades les costes que tant de mal fan a les economies modestes. La pugnacitat del personatge és tan gran que va arribar a interposar una demanda contra el seu biògraf oficial, Graciano Palomo. Francament, crec que no es pot anar pel món fotent empentes, fent-se pagar 300 hores de classes de golf de l'Ajuntament o deixant que a la boda de la filla la Comunitat i el municipi d'El Escorial paguin l'habilitació del recinte, la instal·lació d'un aparcament per als convidats (tants actualment imputats) i tota mena d'obres i serveis de personal d'organismes públics al servei dels contraents. Per resumir, és evident que la irrupció de l'Aznar que es presenta m'ha trastocat la sèrie de liasions dangereuses o, com a mínim, estèticament discutibles, que temo que encara tindran actualitat la setmana entrant. Espero, doncs, que, amb permís de l'autoritat governativa i si els temps ho permeten, puguem continuar aquesta repassada sobre l'home que ens va mentir amb les armes de destrucció massiva de l'Iraq i l'autoria de l'atemptat d'Atocha.