Per quan vingui un altre juny

Quan va tornar a Mèxic després de viure a Catalunya un bon temps, aquell xicot, que era un bon observador, explicava als seus amics que la lluita final per la independència hauria de començar un dissabte de bon matí i afanyar-s'hi força per tal que els patriotes poguessin tornar a casa el diumenge a la nit o el dilluns al matí per tal de presentar-se oportunament a la feina o obrir la botiga amb tota puntualitat.

És evident que es tracta d'una humorada de bona fe, però tractant-se d'afirmacions fetes ara fa deu anys, cal reconèixer que el noi havia copsat en poc temps el que molts polítics consumats no veien o no s'animaven a fer-ho: que el procés sobiranista, més d'hora que tard, començaria a accelerar-se.

Malgrat que les estructures polítiques més aviat tenien la tendència a convertir-se en una camisa de força, un bon dia aquella figura de la qual abans es parlava sovint i ara gairebé no se l'esmenta començaria a sobrepassar el lideratge. Em refereixo al poble; és a dir, a les majories normalment silencioses i aparentment passives que, si els puja la mosca al nas, com sempre per raons plenament explicables i justificades, poden esdevenir una força extraordinària, però això sí, de vegades amb mires incertes.

Com diuen: mai no manquen hàbils pescadors capaços d'aprofitar-se de les aigües agitades, la qual cosa vol dir que les peces capdavanteres tenen més obligació que mai d'entendre i procurar el que la gent realment demana i requereix.

Aquell xicot que feia una vida “normal” va veure venir això que actualment està passant, però també va copsar que el sentit de responsabilitat i el respecte pel treball, característica de la major part de la ciutadania catalana, podria entorpir el procés en un moment donat si arriba l'hora de jugar-se-la.

Tenim clar que guanyar poder d'autodeterminació ha de significar millores de tota mena, però no cal dir que no caurà del cel. Encara que sigui una causa justa i legítima, per aconseguir-ho s'ha de pencar i hom s'ha de saber comprometre amb el seu futur.

Malgrat que tot indica que el percentatge de partidaris ja fa temps que és majoritari, em molesta el pessimisme i el victimisme del qual participa, pel meu gust, encara massa gent. No poso en dubte que els catalans han sofert la criminalitat de forces alienes molt superiors. Això ho tinc ben clar, però també és veritat que, tal com va sentenciar Lluís Companys, les han anat superant, de la qual cosa poden sentir-se molt i molt orgullosos, però la feina no s'ha de deixar a mitges.

Falta encara un gran esforç i, “per quan vingui un altre juny”, s'han d'esmolar ben bé les eines que siguin necessàries.

Permeteu-me referir un poeta de la resistència, quan encara hi havia qui podia assegurar que tot estava perdut: “La voluntat de ser vull per cuirassa/ que cap dard no traspassa/ per a ferir-me el pit.”

Abans de lamentar-nos de tantes trapelleries que s'estan fent valdria la pena pensar que mai s'hi ha estat tan a prop i que el començament d'una nova vida ja no es pot dir que sigui impossible.