Força i raó

En els llibres escolars dels primers anys del franquisme es podia trobar un conte titulat La raó de la força, la força de la raó. El vaig trobar en una llibreria de vell quan encara no havia començat la carrera i encara recordo la idea, ja que irònicament reivindicava els arguments i els principis enfront de la força i la violència de les imposicions.

Trenta anys després em serveix per reflexionar sobre les circumstàncies que reviu Catalunya, sens dubte evocadores d'aquelles altres que van iniciar el segle i que arriben fins a la Guerra Civil. D'aquí a poc a Catalunya es tornarà a parlar de demostracions de força: d'una banda la cadena humana per la independència de
l'11-S. De l'altra, els combois que vindran de mil racons per demostrar que Catalunya és Espanya el 12-O. Que són demostracions de força ho palesa que la presidenta de l'ANC hagi demanat a gent de Barcelona que vagi cap a les terres de l'Ebre a reforçar el espais despoblats de la cadena. Sap que mitjans de comunicació hostils a la idea recorreran tot el perímetre buscant-hi febleses, de la mateixa manera que els favorables ho faran per testimoniar-hi la força desplegada.

És evident que es tracta en aquest cas d'una força simbòlica, no violenta, més aviat festiva, res a veure amb canons o detencions. Perquè demostracions de força són també els insults, les paraules violentes, la indiferència amb rerefons d'amenaces que de tant en tant empren els que creuen que el soroll fa les idees més vertaderes. En aquest tipus de força es troben còmodes sobretot els que tenen les normes jurídiques de la seva banda, perquè al cap i a la fi, contra qui no vol complir-les, l'Estat sempre en té el monopoli de l'ús.

Però ningú en l'occident democràtic té esma per emprar la força sense justificar-se, i així a cada bàndol d'aquesta contesa hi ha una raó que l'aixopluga: uns diuen que Catalunya és Espanya i que sols Espanya pot, si és que pot, decidir el destí de la part. Altres, en canvi, asseguren que Catalunya preexisteix a Espanya, digui el que digui el pacte constitucional de 1978, i per tant pot decidir si es queda o marxa de l'estructura global. Cadascuna d'aquestes argumentacions té defensors i detractors dins i fora de la historiografia; cadascuna d'aquestes tesis té escletxes per on escapa la seva racionalitat, perquè la història de les nacions ha estat fins ben poc la història de la violència per expandir-se, conquerir territoris i persones, colonitzar lingüísticament i culturalment un espai, i el mapa resultant a Europa és el mapa dels guanyadors i els vençuts. I Catalunya va perdre fa tant de temps la llibertat que ara reclama que acceptar l'argument de la història sempre té una nova resposta, i una altra i una altra, i així fins al moment en què podríem preguntar-nos què redimonis era això en els temps dels romans més enllà d'un tros d'una colònia del colós imperial.

En aquest marc irreductible on uns sumaran persones a la cadena, o vots en unes eleccions plebiscitàries, o declaracions unilaterals d'independència, mentre altres deixaran cartes sense resposta, o denegaran urnes, o fins i tot es plantejaran detenir presidents de govern o de Parlament, el marc internacional actual posa el focus sobre una tesi que sols es fa racional gràcies a l'ús de la força: té dret a decidir el seu destí polític el grup humà que així ho creu, encara que segons una de les dues tesis exposades no el tingui. Si ho creu un sol individu, es tracta d'un dissident (com el de la república independent de casa seva); si en són cent, es tracta d'un problema d'ordre públic. Si afirmen el dret a plantejar la pregunta una munió de persones d'un territori on hi havia polèmica historiogràfica, aquesta s'esvaeix i la raó de la força es torna màgicament la força de la raó. Així doncs, a veure què dóna de si la Diada.