Una ‘reentré' continuista

Després de les vacances d'estiu, la rentreé es presenta, políticament, molt ensopida. Rajoy continua presoner del seu hermetisme habitual i confiant que, amb el pas del temps, les coses s'arreglin totes soles mentre el govern continua fent el Don Tancredo, com si en política fos possible un clamorós silenci i veure-les venir amb el mètode de l'aquí caic i allà m'aixeco que pogués conduir-nos a l'objectiu del que dia passa any empeny. En el nou ordre de coses, la cancellera Merkel ha demanat que Madrid aporti estabilitat almenys fins a les seves eleccions del 22 de setembre. I, com que a la UE ens hem vist forçats a anar de passatgers de l'autobús que condueix Alemanya i de renunciar a prendre decisions pròpies, és lògic que ens hàgim d'inclinar capcots quan el Bundesbank renya Madrid per ni haver reduït el dèficit fiscal suficientment. Igual com s'han d'encaixar les recomanacions del vicepresident comunitari Olli Rehn, del ministre de Finances alemany, Wolfgang Schäuble, o dels dirigents de l'Europa Septentrional que comprensiblement no són partidaris de gaire rescats més als països PIGS del Sud. Segurament és per això que de portes endins es vol predicar que cal abstenir-se de fer debat polític en uns moments en què és necessari i prioritari concentrar totes les energies en una recuperació econòmica que tenim, diuen, a tocar dels dits.

Amb aquesta premissa alguns ministres han carregat piles i tornen de vacances amb una sèrie de mostres de wishful thinking que tiren al dret amb anuncis que ja hem sortit de la recessió i que ara ja podrem dedicar-nos a la tasca de recuperació i a la creació de llocs de treball. No hi fa res que la inversió de la tendència sigui només d'una centèsima de punt i que l'INE en anteriors ocasions hagi acabat negant l'existència de la centèsima positiva que marca la diferència. Ara es tracta de pintar de color de rosa una situació que segueix patint tot un seguit de problemes pendents de resolució. Per exemple, Guindos torna de l'estiueig amb la versió interessada que si legisla que es defineixin com a pimes les empreses de menys de 250 treballadors (en lloc dels 50 actuals), tindran més fàcil accés als crèdits bancaris, cosa que és una autèntica fal·làcia. Els experts ja ens havien explicat que si la morositat que afecta la banca arriba al 5 per cent, resulta molt difícil que els bancs concedeixin crèdits. Quina no serà, doncs, la pauta en un moment com l'actual en què la morositat ja supera l'11 per cent? És com allò que ens van dir que la regulació d'horaris de la llavors presidenta de Madrid, Espe Aguirre, consistent a concedir la llibertat d'obertura en versió llei de la selva a favor dels establiments més grans, seria beneficiós per al comerç en general. En realitat, els efectes d'aquell model han estat mortals de necessitat per al petit comerç de proximitat de caràcter familiar, però tampoc no han servit per beneficiar la gran distribució que, malgrat el suport i el favoritisme del govern del PP, ha topat amb un fet molt tossut i molt decisiu en temps de crisi econòmica: senzillament, que tot el que es facturi obrint els diumenges es perd amb les menors vendes del dilluns.

De FEt, és ben IL·lustratiu el cas del vaixell insígnia de la flota comercial que defensa la dreta econòmica. Es tracta, naturalment, del Corte Inglés, que s'ha vist obligat a pactar amb la banca un refinançament de 3.800 milions d'euros amb un crèdit sindicat que cobreix el 76 per cent del seu deute, que no haurà de retornar al Santander, La Caixa, el BBVA, el Sabadell, Bankia i el Popular fins al nou venciment del 2021. Per acabar-ho d'adobar, a la junta general, el president del grup, Isidoro Álvarez, ha designat com a successor un nebot seu, que, a part del literal nepotisme, té una singular característica que no sé si s'escau per liderar un grup de 99.000 empleats i que té una facturació de 2.425 milions d'euros. I és que el nebot designat per pilotar l'entitat s'ha presentat quatre vegades com a candidat electoral d'un partit que s'anomena i és Falange Española. Una adscripció al feixisme que a molts ciutadans de Catalunya probablement els farà passar les ganes de comprar en una empresa tan significadament vinculada a la nostàlgia per la sanguinària dictadura franquista.

L'EMPANADA MENTAL del govern central és també visible quan, en ple procés de devaluació interna, l'FMI recomana a Espanya una reducció de salaris i el govern surt dient que ni pensar-ho, perquè, és clar, dit així fa molt mal efecte. De manera que es fa un circumloqui i es diu que la millora de la competitivitat s'ha obtingut gràcies a la contenció salarial. Una mesura de prudència que no s'ha aplicat en casos com els de Sanchis, Lapuerta, Gürtel o Bárcenas, que, en el cas d'aquest últim, fins i tot després del cessament mantenia el despatx a la seu del PP, el cotxe oficial i, segons la curiosa expressió de Cospedal, una indemnització “en diferit” que deu ser una figura nova feta a mida com els vestits de Francisco Camps. O com semblen els càrrecs de presidenta de l'Agència Espanyola de Turisme que es va donar a Esperanza Aguirre a 24 hores del seu cessament, contra el traspàs de la competència de Turisme a les autonomies s'hauria de suprimir com a despesa, duplicació i vulneració del que marca la llei. És també el cas de la direcció de Paradores Nacionales que es va atorgar a l'exsenyora Rato probablement per complementar o substituir el que l'exministre d'Aznar i dimitit gerent de l'FMI i retribuït gestor de Bankia hagi de pagar a la seva divorciada esposa.

A part de Guindos, també Montoro treu pit i fa declaracions triomfalistes totalment mancades de base. Destaca, per exemple, la rotunda afirmació que Espanya no havia evolucionat mai tan ràpidament com ara ho ha fet fins a assolir un petit superàvit de la balança comercial. Calla, però, que, segons l'IFO alemany, les exportacions tot just igualen ara els nivells d'abans de la crisi. Mentrestant, la recessió ha provocat una forta reducció de les importacions a causa de l'atenuació de la demanada per la crisi. Rajoy continua, per tant, ben hamletià amb el seu to be or not to be i no sap què dir sobre Síria, igual que li passa al ministre Margalló. I per part seva, la revista Expansión i el diari ABC publiquen amb fruïció que l'any passat un miler d'empreses catalanes es van traslladar a Madrid per culpa de la política lingüística, fiscal i regulatòria de la Generalitat. No ressalten, però, en la simple lectura del Registre Mercantil, que els qui més han canviat de seu han estat les dues Castelles, les Balears i València, governades pel PP. El que hi ha és, per tant, recentralisme ergo omnes evocadora de quan a la SEAT la van obligar a tenir 5.000 empleats a les oficines de Madrid contra els 15.000 obrers de la fàbrica de Barcelona. Encara avui assistim a l'espectacle d'Endesa, on cobra de conseller Aznar, que té el 45 per cent dels abonats a Catalunya i zero a Madrid i, en conseqüència, paga els impostos al president González tal com abans ho feia a la senyora Aguirre. No sé si és constitucional això de rebre serveis d'una comunitat i pagar els tributs a un territori on només hi ha el president Borja Prado. En tot cas, és lleig, injust i causa de l'efecte que infla artificialment els ingressos de la “Villa y Corte” després de ser motiu de costos i molèsties a Catalunya.