Opinió

La columna

Un màrtir sense sang

Setanta anys de la mort de Vidal i Barraquer

Manuel Arce Ochotorena i Benjamín de Arriba y Castro eren dos clergues mediocres que, per la seva fidelitat al règim franquista, van arribar a arquebisbes de Tarragona. Duien quatre cognoms rotunds, inequívocament castellans, com posats a posta per enterrar definitivament els dos cognoms catalaníssimes del seu predecessor, Francesc Vidal i Barraquer.

Com tothom sap, el cardenal Vidal i Barraquer, tot i haver estat detingut i amenaçat de mort pels escamots d'un bàndol, va refusar posar-se al costa del bàndol contrari i es va negar a signar la carta col·lectiva de l'episcopat espanyol sobre la Guerra Civil. Va dir que “no és missió dels bisbes proclamar legítima una subversió” i que una victòria armada abonada per l'Església catòlica faria molt difícil “la ulterior recuperació dels esperits” (en el decurs dels anys, hem pogut comprovar cada dos per tres fins a quin punt tenia raó). Acabada la guerra, els vencedors, autoproclamats catòlics, van impedir el seu retorn al país. El Vaticà, al seu torn, es va negar a nomenar un nou arquebisbe mentre Vidal fos viu. Només la seva mort a l'exili de Suïssa va posar fi al conflicte; llavors, van arribar successivament els arquebisbes de fora i de Vidal i Barraquer no se'n va dir res. Aquests dies, se celebren els 70 anys de la seva mort, però quan en va fer 25, el 1968, vam tenir treballs per poder parlar d'ell a les pàgines de Presència. Vam fer l'elogi de la seva personalitat, però el fet cabdal que l'havia fet morir a l'exili va quedar relegat a una nota a peu de pàgina. En aquells anys, tot s'havia de moure en el terreny de la metàfora. Per això vam titular l'article Vidal i Barraquer o l'honor de Déu, en al·lusió al títol del drama de Jean Anouilh sobre Thomas Becket, l'arquebisbe de Canterbury que es va enfrontar al rei i va donar la vida per defensar aquell “honor lleu i fràgil com un infant perseguit”. Vidal i Barraquer, “màrtir sense sang”, com l'ha definit el seu successor a la seu tarragonina, va fer això mateix fins a les últimes conseqüències. Llàstima que aquí ningú no s'hagi atrevit a escriure un drama o a rodar una pel·lícula sobre la seva gesta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.