Saber estar
Són temps difícils, de joc brut, intoxicació, en què s'accentuen les discriminacions
El referèndum per la independència d'Escòcia i la proposta de consulta sobiranista de Catalunya són dos dels temes d'actualitat. I, sobre totes dues qüestions, hi ha reaccions ben reveladores de com les actituds poden ser diferents i demostratives de tenir o no tenir uns mínims de saber estar a l'hora de negociar els termes del conflicte i de plantejar vies que no es limitin al joc brut o a la fractura traumàtica. Són temps difícils de joc brut, intoxicació, amenaces i prèdiques catastrofistes en què suren els prejudicis i s'accentuen les discriminacions i, des de la defensa de les posicions respectives, caldria evitar cometre més errors dels estrictament lògics en un cas de confrontació. És indispensable i, en conseqüència, exigible que els qui ocupen, sense haver estat elegits per sufragi universal, els màxims càrrecs jeràrquics de la UE, s'abstinguin d'opinar de manera incendiària i de pronunciar-se tal com ho ha fet el president de la Comissió, el portuguès Barroso, en avisar que Escòcia ho tindria molt difícil per tornar a incorporar-se a la UE. I segurament és veritat que la qüestió es pugui resoldre d'un dia per l'altre i que de tot això ja fa 10 anys que se'n parla, com ho és que determinats canvis s'hagin de fer per unanimitat. Però, a Brussel·les, ja s'han vist incorporacions molt més forçades i complicades. Pensin en Croàcia, Sèrbia, Kosova, etc. i s'adonaran que Barroso fa el paper del “sentinella d'occident” que vetlla per fer descarrilar qualsevol iniciativa. Segons Margallo, Catalunya hauria de menester la negociació de 35 capítols del Tractat i això significa molt de temps, és a dir, fixar una data ad calendas graecas i boicotejar tot el procés de 28 ratificacions dels parlaments nacionals.
Contra les dilacions que eternitzin els possibles acords, se senten, però, veus més comprensives. Per exemple, la de Gideon Rachman, que subratlla el compromís de Londres de respectar i acceptar el resultat del referèndum. La Gran Bretanya no és, doncs, Turquia on es maten milers de kurds que reclamen autogovern. Als EUA, també van fer una sagnant guerra civil per preservar la Unió, però avui ningú no s'oposaria per la força a una eventual voluntat de separació de Texas. I Londres ja ha decidit seguir l'exemple del Canadà (Quebec). I és que actualment el cas d'Escòcia podria esdevenir una separació amical i representar un dels pocs casos en què la fragmentació d'un estat es faci de manera civilitzada i servint de model per resoldre la gestió dels nombrosos moviments separatistes escampats a tot arreu del món. De portes endins també hi haurà imitadors de Barroso i es portaran a la pràctica tota mena de coaccions que facin sortir a la palestra uns opinadors que no se sap en nom de què o de qui ens avisen dels perills que comporta la constatació que el projecte d'autonomia de maig del 80 només va durar fins al 23 de febrer de l'any següent quan el cop d'estat amb tricorni va carregar-se les competències exclusives, va establir una asfíxia financera i, finalment, contra un referèndum i dues aprovacions als respectius parlaments que, després del ribot d'Alfonso Guerra, el Tribunal Constitucional va acabar de desmuntar tot l'esquema aprovat i va encetar una recentralització absolutament indigna com la que Rajoy postulava a la taula petitòria de signatures, ben apropiadament situada al davant del Círculo Ecuestre de Barcelona.
Preparem-nos, doncs, per rebre tota mena de missatges de les procedències més diverses. Com aquell informe fals del Ministeri de l'Interior que tan oportunament es va publicar com a maquinació per alterar, en plena campanya electoral, el resultat de les urnes. És normal que els dirigents de les patronals no siguin empresaris de debò i en actiu? Per exemple, el titular de la Cambra de Comerç va fer fallida a la tendra edat de 29 anys, el de la patronal ha tancat també la familiar de joguines i tots dos perceben ara cinc copioses retribucions de consells d'empreses de La Caixa. Quan parlen de política, que no és el seu tema pròpiament dit, en nom de qui expressen opinions que reclamen diàleg amb un govern central sord i mut? És raonable que el president de la Fira nomenat per la Generalitat parli contra el govern d'aquí? Per què no fan com el president del Port, Sixte Cambra, nomenat per Madrid, però fidel a les nostres institucions d'autogovern? O com les empreses alemanyes que han desautoritzat un director de la BASF que es va manifestar contra la Generalitat. Ells saben que fa més de 100 anys que la Bayer és aquí i que gestiona tota l'Amèrica Llatina, des de Catalunya. Quina pena haver de sentir més veus de democràcia orgànica o de perill de nissaga Legió Còndor.
