Opinió

Eddy, Willy, Nicky i Cia

L'assassinat de Sarajevo va ser tan sols l'espurna –una espurna qualsevol– que va iniciar un incendi anunciat

Quan, en aquests dies en què es compleix el centenari del seu inici, em paro a pensar sobre l'esclat de la Guerra Europea (que és així com m'agrada anomenar la Primera Guerra Mundial perquè va ser, sobre qualsevol altra cosa, una guerra civil europea) arribo a la conclusió que l'assassinat de Sarajevo va ser tan sols l'espurna –una espurna qualsevol– que va iniciar un incendi anunciat. Un incendi que feia molt de temps que estava larvat i que podia haver provocat qualsevol dels conflictes que es van succeir a Europa durant els anys anteriors: les dues crisis del Marroc, la crisi bosniana, les guerres balcàniques... Les potències europees, barrejant nacionalisme desfermat i militarisme agressiu, havien desenvolupat una vocació imperialista manifesta en el desig d'adquirir colònies i d'augmentar el seu àmbit d'influència hegemònica. I va ser precisament la convicció que aquesta vocació imperialista faria inevitable la guerra, la que va estimular els grans països europeus a concertar aliances: la Triple Entesa (Alemanya, Àustria-Hongria i la sempre volàtil Itàlia) i la Triple Aliança (Gran Bretanya, França i Rússia), que van provocar la generalització del conflicte.

La situació era, doncs, explosiva, però també va contribuir que la guerra fos inevitable la incompetència dels que van prendre les grans decisions polítiques. Keynes, no obstant l'habitual falta de passió en les seves idees polítiques, va ser molt dur amb els dirigents polítics de l'època, als quals va qualificar d'“horribles”, ja que eren –al seu parer– “tan incapaços com bojos”. Entre aquests dirigents hi havia –com reis o emperadors– tres persones lligades per vincles de parentiu pròxim. En efecte, Eduard VII d'Anglaterra –Eddy– (mort el 1910) era fill de la reina Victòria i oncle de Guillem II d'Alemanya –Willy– i de Nicolau II de Rússia –Nicky–, fills de dues filles de Victòria i, per tant, néts d'aquesta. Entre ells parlaven anglès i, en la intimitat, s'anomenaven amb els diminutius. Eduard –que era un vividor intel·ligent i simpàtic– va regnar pocs anys (1901-1910), però, tot i les limitacions constitucionals de la monarquia anglesa, va tenir una incidència decisiva en l'orientació de la política exterior britànica. Es podria dir –amb Vicens Vives– que fou l'artífex de la Triple Entesa, un pacte que va impedir l'aliança entre la Gran Bretanya i Alemanya desitjada per la reina Victòria i que tenia molt de sentit, ja que l'una era una gran potència naval i l'altra, terrestre: els interessos de la Gran Bretanya eren a ultramar i els d'Alemanya, a Europa. D'altra banda, aquesta aliança hauria evitat la rivalitat naval –qui tenia més vaixells de guerra– que portava inexorablement a la guerra.

Però Eduard no suportava –i no li faltaven raons– el seu nebot Guillem, que era de fet insuportable. Vanitós més que orgullós, acomplexat –tenia un defecte físic en un braç–, impulsiu i amb una capacitat descriptible, es va integrar plenament en la tradició militarista dels junkers prussians. Com “Suprem Senyor de la Guerra”, la seva influència va resultar decisiva perquè Europa s'esllavissés cap a la guerra amb la important empenta, encara que no única, d'Alemanya.

I Nicolau de Rússia, educadíssim i limitat, va ser incapaç d'entendre durant tot el seu regnat el procés revolucionari que s'estava covant a Rússia. Es va deixar portar a aventures bèl·liques amb resultats desastrosos, va veure com minvava el prestigi de la monarquia i, arribat el moment decisiu, no va preveure que l'ajut de Rússia a Sèrbia portava a quelcom més greu que a una guerra amb l'imperi dels Habsburg, ja que desencadenava una confrontació general rere la qual seria molt difícil la subsistència dels imperis. De fet, van caure tres imperis: Àustria-Hongria, Rússia i l'Imperi Otomà.

Totes aquestes nimietats i misèries
humanes produeixen, al contraposar-les amb les seves conseqüències
devastadores en vides humanes, destruccions i pèrdues de tota mena, una sensació d'incredulitat, indignació i impotència.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia