Unitat en allò que importa
El trencament de la unitat en allò essencial és el
que més preocupa Òmnium, l'ANC i
els que treballen pel procés
La setmana passada en un debat televisiu a El Punt Avui TV, l'elegant i apassionada Anna Arqué tenia molt clar des d'abans de començar que qui això signa juntament amb els companys de tertúlia, els dos Vicent –Partal i Sanchis– aniríem contra ella i el que ella defensava després de l'esberla en la unitat del bloc sobiranista i la “nova” consulta del 9-N. De qualificatius se'n van dir molts, potser massa, però és evident que Anna Arqué la va encertar de ple. No és que Partal, Sanchis i jo mateix defenséssim exactament el mateix, que no és habitual, però en tot cas no estàvem d'acord amb la manera amb què ella s'ho carregava tot plegat. Aquest és el gran problema que Òmnium, l'ANC i en general tota la gent que des d'un punt de vista apartidista ha treballat i treballa pel procés, més tem. El trencament de la unitat en allò essencial. I, és clar, quan això es produeix qui més hi guanya són “aquells d'allà”, que va dir el president, fent referència al gran adversari polític que té la independència de Catalunya: l'Estat espanyol.
Sempre he escrit que cal defensar el dret a decidir i que per tant jo sóc dels que vull votar. I dels que defenso que vagin a votar els que volen votar que no. Democràcia, se'n diu. De fet, quan vaig veure aquell grup d'autoanomenats intel·lectuals espanyols fent campanya pagada als diaris vaig entendre que feien campanya pel no i per això em vaig alegrar. Hi ha molta gent a Catalunya que està entre no anar a votar i votar no a la consulta, però que té clar que quan es juguin les garrofes, és a dir, en unes eleccions, votaran no. I hauríem d'estar en la fase de convèncer alguns d'aquests no –que, repeteixo, n'hi ha molts– per decantar-los cap al sí, per les raons que sigui, encara que només siguin econòmiques. I en comptes de tot això, hem obert la capsa dels trons. Vaig dir a El Punt Avui TV que s'erren a Madrid els que encara pensen que el procés és cosa de Mas o de quatre eixelebrats que l'envolten. No és així i ho sabem. No s'adonen que hi ha un poble al darrere. Ara giro el cap i em dirigeixo als partits catalans: no us equivoqueu, els partits sou imprescindibles, però el procés no és cosa vostra, és cosa de milions de persones que han sortit al carrer per dir que s'ha acabat el bròquil. Però ho diuen a Madrid. I si cal ho diran aquí, parlant amb els d'aquí. Dir ara això és ser titllat de convergent. És igual, jo vull votar un Parlament que tingui una gran majoria sobiranista i que faci el que cal fer. Ho prefereixo amb llista única i Mas al capdavant. Però m'és igual, perquè un cop feta aquesta feina s'ha de dissoldre i després que tothom defensi allò en què creu. Però ara no és hora de jugar.
