El cansament de l'independentisme

Com qui diu, han passat dos mesos justos des del 9-N, la data del procés participatiu en què més de dos milions de catalans van votar a favor que Catalunya esdevingui un estat. Tret de casos excepcionals, dos mesos, en la història d'un país, caldria considerar-los un període temps insignificant. Fins i tot hi ha un acord tàcit, en política, que s'anomena dels “cent dies de gràcia”, un marge de confiança abans de començar a exigir responsabilitats i formular crítiques. En el cas que ens ocupa, hem de recordar que a mesura que s'acostava el 9-N moltes veus van fer córrer el temps amb certa dosi d'apressament. Deien que el més important no era el 9-N sinó el 10-N. El dia després, vaja. El que volien dir exactament és que després de la (important) mobilització ciutadana havia de venir la (més important) concreció política. És la seqüència lògica del procés de transició nacional; i encara, no sabem quan, haurà de venir (molt més important) la constitució jurídica.

Va passar el 9-N, però el 10-N no va passar res. Fins i tot han passat dos mesos i continuem sense que hagi passat res. Els tiquismiquis apuntaran que s'està negociant el què, el com i el quan. I que qualsevol nit pot sortir el sol. D'acord. Però la sensació, per a la gent corrent, és que la maniobra es refreda. És clar que també és possible que una part massa significativa de la gent corrent conservi una visió romàntica del país. Sovint se senten autèntiques bestieses sobre l'èpica de la unitat, amb disbarats de l'estil: “Si tots els catalans féssim això o això altre.”

No m'entretindré en els enganyats per una il·lusió del s. XIX que ni tan sols es va fer realitat quan li tocava fer-se'n. En el segle XXI, els catalans nacionals només són (som) una minoria a Catalunya. Probablement la minoria majoritària. Però simplement una minoria. És la nostra anormalitat, força greu en països, com el nostre, amb categoria d'ens subestatal. Sobretot, si es vol fer un pas endavant. I els catalans nacionals d'avui són (som) un corpus heterogeni.

Si les societats, inclosa la catalana, són diverses, també és diversa la democràcia. Segons sembla, transitem d'un model de democràcia representativa a un model de democràcia participativa. Hi estic d'acord. Però en darrer terme, també els propagandistes de la participació acaben triant els seus representants i fent jerarquia de les responsabilitats. És la tendència humana al lideratge. I tornant al procés de transició nacional que ens ocupa: ara és l'hora de la política, de la democràcia representativa i responsable que haurà de concretar l'hora passada, la de la mobilització social, la de la democràcia participativa i (també, però menys) responsable. Amb el benentès que les responsabilitats són més exigibles a persones o persones jurídiques que a grups o flotes civils.

El refredament de la maniobra té a veure amb la concreció política. No cal treure mèrit a les mobilitzacions ciutadanes amb milions de persones al carrer, però quan l'acte acaba tothom se'n va a dormir. I aleshores queda la conversió de la participació en representació. Deu mil persones més o menys no haurien fet més lluïda ni deslluïda la Via Catalana, ni un lloc a la Gran Via o a la Diagonal tampoc haurien fet més lluïda ni deslluïda la ve baixa. Deu diputats de més o de menys poden significar l'èxit o el fracàs del resultat anhelat per la minoria majoritària de catalans nacionals.

En aquest context inevitable de refredament que fa dos mesos que dura, al qual es podrien concedir fins a cent dies de gràcia i qui sap si és a punt per al desenllaç, a mi em sembla que no convé el bipoli CDC-ERC. Ens agradi o no, la massa crítica de l'independentisme no s'ha assolit. No es poden obviar centenars de milers de catalans nacionals (que van votar el 9-N) partidaris de l'estat però no de la independència. Ni partidaris de models de societat diversos, fins i tot adversos. Una concreció política dissenyada per a ús particular de l'independentisme de parella només provocarà el cansament de l'independentisme mateix.