opinió

Ni «veni», ni «vidi»: «vinci»

I si hi ha crisi econòmica, crisi política, crisi personal, crisi social, crisi d'aprenentatge i tots els adjectius que se'ns acudeixin... ¿en quin món vivim? O pitjor, ¿on anem?, ¿què ens espera en el futur?

Hauríem de ser més optimistes, veure el cel més blau i seguir lluitant

Estem en crisi. Sí, unes paraules que semblen una obvietat després de tants mesos i mesos sentint parlar del mateix. Però la crisi actual, la que vivim en aquest país, no és una crisi econòmica o financera. Almenys no ho és només. El que està patint aquest poble és molt més que això, un cataclisme que no ho arreglaran ni les ajudes fictícies dels governs ni l'intercanvi d'impostos per esforç que ens demanen des de l'Estat central. Ens diuen que som ciutadans i que ens hem d'ajudar.

Estem en crisi i ara podem dir que vivim oprimits, sense aire, sense poder parlar ni ser escoltats, i del tot menystinguts per l'altre poble veí que ens legisla, que ens governa, que ens manipula com titelles, que ens pengen d'uns fils i ens obliguen a moure els braços cap a la direcció que ells volen, sense deixar-nos opció a cap moviment i, sovint, a cap pensament.

Vivim submergits en una crisi de valors abismal. Algú va dir fa un parell d'anys que aquesta crisi ens faria més solidaris, que aprendríem a ser més sociables i ens faria créixer com a persones. Doncs, o no sabem aprendre, o era mentida. Estem immersos en una crisi del tot generalitzada.

Ni tan sols som escoltats. El poble vol parlar, vol opinar, la gent estem cansats de tanta comèdia, de tanta disputa política, de tant no fer res per la població. Quan un poble humil convoca una consulta popular, vénen els senyors legisladors i ens diuen que no és legal. ¿Què no és legal? Encara no ho sé. ¿Fer una consulta no és legal, o potser el que no volen que sigui legal és el fet d'haver d'escoltar les inquietuds d'una societat catalana que, malgrat viure assetjada per poders fàctics de l'Espanya gran i plural, encara té un bri d'esperança i somia recuperar el que era nostre i és nostre? Segurament res no ha canviat en aquest país suposadament democràtic.

Però tampoc no és escoltat el poble treballador, aquell que lluita per guanyar-se les garrofes, aquell que intenta portar a casa una barra de pa perquè mengin els seus fills. Assistim a manifestacions davant d'empreses que fan ERO i ningú no en fa cas. Els crits d'aquesta gent se'ls endú el vent, és com veure un ramat d'ovelles pasturant vigilat per un gos i un pastor que jeu a la roca fumant herba.

Però podem traslladar aquesta poca ambició d'escoltar a casa. ¿Quanta gent sap què preocupa la seva parella, la seva mare, el seu fill? No som capaços de preguntar, no fos cas que la resposta ens faci mal i no sapiguem què contestar. Millor seure davant de l'ordinador i esperar que el sopar estigui fet. Problema resolt. D'amor in eternis hem passat a un amor de fulla caduca. No ens aguantem, no ens suportem, tot ens molesta, res no ens fa feliços.

Ni tan sols els esports. Una crisi que ha arribat als grans camps. ¿Serem capaços de veure un mundial sense els millors jugadors del món? Ni Messi, ni Cristiano Ronaldo, ni Ribéry, ni Benzemà, ni Henry, ni Eto'o... Un mundial de Sud-àfrica que es planteja avorrit si aquests equips no remunten i si no podem veure finalment l'espectacle que es mereix un esdeveniment mundial d'aquestes característiques. I a més, hem de patir amb la superselecció espanyola de bàsquet, que es veien primers de grup i finalistes de l'Europeu.

Sempre ens queda poder estudiar una mica. O no, tampoc. El nostre país també està en crisi d'estudis. Sempre per sota de la mitjana europea pel que fa a qualitat d'ensenyament. ¿I la gent volem seguir estudiant? És clar, sabem que el nivell és tan baix que ens ho traurem fàcilment, ningú no ens dificultarà poder aprovar dignament. Per tant, ens trobem davant d'una doble crisi: falta de motivació i falta de superació.

I si hi ha crisi econòmica, crisi política, crisi esportiva, crisi personal, crisi social, crisi d'aprenentatge i tots els adjectius que se'ns acudeixin... ¿en quin món vivim?, ¿on som? O pitjor, ¿on anem?, ¿què ens espera en el futur?

Hauríem de ser més optimistes, veure el cel més blau i continuar lluitant per allò en què creiem, en aquells valors que al llarg dels darrers anys hem perdut, recuperar la il·lusió, les ganes de conèixer gent i no perdre mai l'esperit crític i lluitador que caracteritza aquest país. I fer-ho ordenadament i amb valentia. Com el Barça de Guardiola, que sort en tenim, d'ells. Ens fan oblidar una estona que hi ha manca de valors socials, ens fan oblidar que vivim immersos en una crisi i ens fan somriure, il·lusionar-nos i, per una estona, sentir-nos persones capaces de tenir sentiments.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.