Els Gasol

No m'entusiasma llevar-me cada matí sabent quants punts han fet els germans Gasol, tot i que és una cosa que em passa sovint, suposo que perquè els companys d'informatius han d'anar actualitzant el butlletí d'esports i a la matinada no passa gran cosa, més enllà de l'exercici que practiquen els fans d'aquesta pel·lícula basada en un llibre que ningú ha llegit, però que és líder de vendes. Com passa amb Gran Hermano... Però em desvio. No em cal saber què fan cada nit els Gasol, però sí que penso que el segon que va durar el salt inicial entre tots dos al partit de les estrelles de l'NBA, la lliga nord-americana de bàsquet, és el cim de l'esport català de tots els temps. El mèrit és del Pau i del Marc. Però del seu èxit se'n pot extreure una lliçó, que espero que no es confongui amb el coaching, perquè va molt més enllà. Hi havia una generació de nens que volien ser com els jugadors de la lliga espanyola. Però en va venir una altra que imitava Michael Jordan, Larry Bird o Magic Johnson. I és evident que no n'hi ha prou amb voler-ho. Cal també viure en una societat desenvolupada que permeti una bona alimentació, on hi hagi uns valors que ajudin a tenir un bon esport de base, que generi riquesa per tenir bones instal·lacions, formar bons entrenadors i saber potenciar el talent. Unes estructures, en definitiva. Sinó, els Gasol serien una excepció. Però no hi hauria hagut Raül López, José Manuel Calderón, Ricky Rubio, Joan Carles Navarro, Jorge Garbajosa, Sergio Rodríguez o Rudy Fernández. Enric Vila deia ahir a Vilaweb que el catalanisme és un “replegament” de la catalanitat, que venim d'una autorepressió, però que existeix l'oportunitat i el potencial. “La nostra llibertat l'han guanyada els nostres pares amb els seus sacrificis perquè en féssim alguna cosa”, rebla. Doncs això. Com la generació dels Gasol, toca superar, no pas matar, els pares. Ambició, se'n diu.