Opinió

la crònica

‘E la nave va'...

L'hotel Llevant de Llafranc havia organitzat una exposició de quadres de Mercè Huerta, ja fa uns anys. Empesos per la curiositat i l'amistat amb l'artista, hi vàrem fer cap. Entre les diverses pintures exhibides, n'hi havia una que ens va cridar l'atenció: representava una escena marítima, amb una nau que se n'anava enllà, mar endins, mentre la xemeneia treia un fum nostàlgic, i una estelada d'onades feia evident la llunyania que volia assolir el vaixell. Se n'anava, sense retorn. Era un record de la mítica pel·lícula de Federico Fellini, E la nave va. Ens va subjugar, i allà mateix el vàrem mercadejar, per penjar-lo en un indret privat, però a pocs metres del mar. Mai li ho vàrem dir, a la Mercè, que el teníem nosaltres, i si alguna vegada ens havia comentat l'anònima venda, ens fèiem els distrets. Fins que al cap de molt de temps, per una casualitat de la vida, la Mercè va retrobar-se amb el seu quadre allà on l'havíem col·locat. La seva sorpresa fou enorme, i ho vàrem celebrar plegats.

De fet, el nostre privilegi no era inusual. Ella tenia els llapis i els pinzells sempre a punt, i trobava qualsevol angle atractiu, per plasmar-lo. A una bona part de les cases de Girona ben segur que es conserven imatges sortides de les seves mans, emmirallant els trets distintius del rostre d'un infant o d'una nena, que després els anys han convertit en adults, i la seva fesomia actual s'ha fet diferent. Però aquell instant fugisser que va encunyar la seva innocència sobre el llenç o sobre el paper perdurarà en el temps.

La Mercè havia de repartir el seu temps, amb les classes de dibuix que impartia, i també en el manteniment de la Casa Masó, fins que van cedir-la a l'Ajuntament, en un acte generós i reflexiu del matrimoni Aragó-Huerta.

Voldríem, però, remarcar una altra faceta de la Mercè menys coneguda: el seu paper al costat de Narcís-Jordi Aragó des dels anys seixanta. Quan Aragó es feu càrrec, al costat d'un petit equip, de l'edició de la revista Presència, el treball que va assumir fou ingent. Treure a la llum cada setmana aquella revista bel·ligerant, agosarada, catalana, assetjada per les autoritats franquistes; i fer-ho sense mitjans, sense infraestructures; només amb una vella Olivetti, i un impressor –Jaume Curbet– que el comprenia era d'una responsabilitat immensa. Poques persones coneixem les estretors –no cobrava ni cinc per la seva feina– i el patiment moral que allò comportava. Es evident que sense l'ajut, la comprensió, la fortalesa, la disposició i el suport constant i incondicional de la Mercè el seu company no hauria pogut arribar enlloc. Aquest germen de la premsa lliure va quallar al carrer de les Ballesteries, i la Mercè, des d'un discret segon pla, fou peça fonamental en la perseverança d'en Narcís. Quedi, doncs, per a la història.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia