Opinió

Quan Europa amava Grècia...

Occident no ha acceptat mai que Grècia és més filla del despotisme bizantí i turc que de l'Atenes de Pericles

Johann Joachim Winckelmann va ser un arqueòleg i historiador de l'art alemany del s.XVIII, autor d'unes molt influents Reflexions sobre la imitació de les obres gregues en pintura i escultura. Adversari del barroc i del rococó, estava convençut de que l'ideal de la bellesa constitueix una realitat objectiva que es troba en les grans obres de l'antiguitat, sobretot en les gregues. Aquesta Grècia ideal recuperada per Winckelmann commogué els europeus cultes del s.XIX, incloent Goethe, Byron i Keats. Així, a moltes aules escolars d'Europa penjava un dibuix del Partenó; va ser general el suport d'Occident a la guerra d'independència grega contra els turcs; i, sobretot, el recuperat ideal grec va ajudar a eludir l'antic axioma que l'art imita –copia– la naturalesa. En aquesta línia, Byron va escriure Don Joan, obra mestra que descriu la vida tal com pot ser, còmica o sòrdida, utilitzant l'enginy i la ironia. Aquesta epopeia va quedar inacabada, ja que Byron creia que era més important ajudar els grecs a aconseguir la seva independència. Morí a Missolonghi per unes febres. Tenia 36 anys.

En el s.XVIII, Grècia era vista principalment a través de Roma. En canvi, a la dècada de 1820, el suport a la rebel·lió grega contra els turcs va aproximar Grècia a Europa. La simpatia pels grecs no tan sols va impulsar Byron a anar a Grècia, sinó que va sacsejar tots els esperits lliures d'Europa. Les societats panhel·lèniques brotaren a dojo, els poetes escrivien odes, els compositors les musicaven i els estudiosos establien les diferències entre Grècia i Roma. Va ser llavors quan Lord Elgin va salvar i enviar a Londres els frisos del Partenó, on els turcs estaven emmagatzemant pólvora.

La ‘nova Grècia' es considerava alhora com el bressol de la civilització occidental i la pàtria de l'art perfecte. La idealització va ser inevitable. Atenes –ens diu Jacques Barzun– havia estat completament habitada per artistes; la tragèdia grega contenia la més alta saviesa sobre la vida humana; Sòcrates era l'home més savi de tots els temps i, essent cert que l'havia portat a la mort el vot d'aquells consumats artistes, això no tenia cap importància; s'havia de llegir Plató i perdonar... El culte del s.XIX a Grècia procedeix de llavors. Encara que avui costi de creure, els poetes i pensadors alemanys combinaven l'addicció a les seves tradicions germàniques amb una certa nostàlgia del sud. Goethe n'és un bon exemple.

Però tot plegat era un miratge. Grècia és una altra cosa. Nikos Kazantzakis ho ha expressat amb força: “Seguint la tradició de la raó i de la investigació empírica, Occident es llança a la conquesta del món; Orient, estimulat per terribles forces subconscients, es llança igualment a la conquesta del món. Grècia està just al mig; és la cruïlla espiritual del món.” Idèntica és l'opinió de Robert D. Kaplan: “La Grècia clàssica del primer mil·lenni a.C. va inventar Occident humanitzant l'Orient, [...] però, a pesar de tot, Grècia sempre ha format part d'Orient, encara que es trobi a la seva vora occidental. Quan es mira a Grècia amb la seva veritable llum oriental és quan es reconeix la magnitud de l'aportació de l'antiga Grècia.” Aquesta dualitat no és acceptada a Occident, que es nega a considerar els últims dos mil anys de la història grega a favor d'una versió idealitzada de la Grècia antiga, una civilització morta abans del naixement de Jesús. Occident no ha acceptat mai que Grècia és més filla del despotisme bizantí i turc que de l'Atenes de Pericles.

La negativa a assumir la realitat tal com és resulta sempre una font de conflictes. I així ha estat amb la relació entre la Unió Europea i Grècia. Els europeus no van ponderar el caràcter balcànic de Grècia, van donar per bons els seus comptes –adobats per Goldman Sachs a preu d'or–, la van admetre a la Unió, li van concedir crèdits a dojo i, quan ha passat el que havia de passar, han volgut aplicar una disciplina rigorosa que els grecs no estan fets per acceptar. De qui és la culpa?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia