Blanca

Demà serà la prova, diuen, que ens dirà si guanyarem les eleccions del 27-S. L'ANC i Òmnium, la candidatura Junts pel Sí, com la CUP, han fet córrer tants i tants eslògans gravats de la necessitat de lluir les capacitats de vot en aquest dia significatiu que, si no ens n'hem assabentat és perquè anem ulls clucs per la vida.

A la societat madrilenya no ho entenen. Mirin les televisions: “De golpe y porrazo... culpa de Mas... pero, si había bajado el suflé!” La Sexta, una de les emissores més genials i ben fetes que té aquest regne, doncs, la Sexta, en una emissió anomenada ARV, que vol dir al rojo vivo... l'única veu catalana que hi tenen és la d'en Sardà, tot i que molta gent que hi passa diu orgullosa “porque yo soy catalán”, com si esgrimissin un títol familiar de pedigrí. Precisament en Sardà, que mai de la vida votarà per una Catalunya independent i que a ell ja li van les cròniques Marcianas, i tot això, doncs, en Sardà els avisava...“tendriais que ir a Barcelona... Vosotros no sabéis lo que se respira ahí... Es... tendriais que verlo: espectacular, y aquí Rajoy haciendo el longuis.” La Sexta, que no llueixen mai en Cañas, que té cara de comte Dràcula. En Cañas el reserven per a una emissora que viu a sota terra, prop del foc etern del planeta. Una emissora amb escurçons per llengua. Amb un vocabulari únic. Bé, segur que tots vostès saben que em refereixo a la 13TV. Quina delícia, per a l'ADN masoca del poble català, acostumat a rebre i que si li donen gaire mel busca de seguida les taronges amargants. Quina joia d'emissora... Aventuro que per a participar-hi fan un càsting. Minuciós. I els surt bé.

Amb tot aquest pastís, demà anem a la Via Blanca. –Oh déu, quan deixarem de fer vies... sisplau, alliberem-nos d'una vegada, que això d'estar tot l'estiu mirant si tenim el tram 39 ple o si les paperetes ja s'alcen correctament... Bé, doncs, la Via Blanca... Dalí, Dalí és el nostre precursor modern. Hereus de la imaginació trasbalsada, que veia el més enllà de tot plegat, i els objectes en transmutació. La paranoia perfecta, genial. Hereus d'un Miró de taques amb coloraines, aparentment ingènues. Un Miró amb pintures amb forat al mig, rodó, no pas negre sinó blau, o magenta, o un color fora dels colors, alerta amb en Miró.

Hereus dels mestres, amb el Picasso que s'encomanà de blau mediterrani, i amb el nostre avantpassat indiscutible, en... el gironí Carles Vivó, sec i alt amb barbeta, col·leccionador de teatrets en una casa palauet de la pujada de Sant Domènec, amb pilons de vestits de totes les èpoques entaforats en una cambra deliciosa, la dels mags, en Vivó que, amb el crac de la seva dona, la il·lustrada i sàvia Dolors Codina, reservava la sala noble, amb pintures al sostre, per al gos.

Amb aquests antecedents doncs, ens n'anem a fer la Via Blanca. Oti, quin nom! En Sánchez en té cada una! A més de dir que no entrarem a la UE i l'endemà haver-se'n de desdir! Com en Felipe que ja no sap si Catalunya és una nació, si no ho és, si és només un tros de drap del mapa de l'Espanya de tres mil anys.

Cap a la via Blanca... feliços... una mica inquiets... una mica espantats, que-què-passarà-si-no-guanyem-que-s'han-acabat-les-vies-per-sempre-més.

Serà veritat que després de les Bases de Manresa aconseguirem un estat propi, una Catalunya lliure –i socialista–, ai no, que això ho cridava la Capmany i la Balletbó en el míting on vam suar socialisme... Una Catalunya que finalment farà seu per sempre el darrer vers del nostre gran poeta –ell sí, un geni–: Adéu, Espanya.