Globalització i malthusianisme

Aquests dies, a l'hora de fer un comentari econòmic, no saps per on començar. Són tantes les coses que estan passant que la tria dels temes esdevé ben bé allò que el francesos anomenen un embarras du choix que t'acaba dispersant. Tenim, posem, per cas, la Sra. Yellen, governadora de la Reserva Federal dels EUA, que segueix desfullant la margarida de si apuja o no els tipus d'interès i des de l'agost ens té tots subjugats amb la probabilitat que faci cas del pronòstic de 2/3 parts d'un col·lectiu d'economistes que s'han pronunciat amb la idea que ho farà a final d'any. Mentrestant ella es va refredant amb la coral dels indecisos que entona la cançó del “laissez faire, laissez passer, le monde ira de lui mème”. Tot això passa mentre la meteorologia anuncia la possibilitat que ens caigui una recessió global per a la qual el món no està preparat. Amb un cert mèrit i unes formes graponeres, el president del BCE, Draghi, va tirant de la rifeta del “quantitative easing”, és a dir, d'anar injectant diners al sistema per a combatre les dificultats presents. La por dels rectors del dòlar és la de carregar-se una lleugera recuperació que pogués compensar l'alentiment de la Xina i el potencial impacte de la frenada dels països emergents. De com han canviat les coses, en dóna una perfecta idea el Dilluns Negre de la borsa de Xangai i posa en evidència l'alentiment de la segona potència econòmica mundial. Recordem la seqüència i veurem que la caiguda ha estat d'un 20% des de la devaluació al mes d'agost. I la Xina ha optat per combatre el problema i no els símptomes. Vegin, per cert, el viatge del president Xi a Londres (on ha fet compres fins i tot de tecnologia nuclear, cosa que no ha impedit que el banc més gran del món (HSBC, Hong Kong-Shanghai) vulgui marxar de Londres. Que ja se sap que a la City els bancs i els fons d'inversió pensen diferent sobre la domiciliació a Londres. En tot cas, el món necessita el reequilibri de la Xina, que quan agafa un refredat afecta fins i tot les exportacions del país líder de vendes a l'exterior, que és Alemanya.

A Europa també la banca té problemes i, a l'octubre, els bancs fins i tot sistèmics van acordar amb el BCE que no hi haurà rescats a càrrec dels contribuents, sinó que entraran en un procés de resolució (amb la CNMV i els fons del FROB). I a la indústria també han esclatat episodis que, per les seves eventuals conseqüències, poden resultat preocupants. Per exemple, l'escàndol de VW i, per tant de Seat, amb tot el que se'n deriva per a Martorell i tot el Baix Llobregat. Recordin la visita de Rajoy amb el president a la fàbrica catalana sense invitar el president de la Generalitat de l'empresa líder alemanya (ara ja superada en pocs dies per la Toyota i amb el dièsel superat pel cotxe elèctric i, segons els nous líders japonesos, pel futur automòbil d'hidrogen). A part de la mala educació del president Rajoy i el bocamoll ministre Soria, que va reclamar el retorn d'unes subvencions que s'han pagat en vulneració de la prohibició de la Unió Europea de donar-les. I pensin, per cert, com quedaria Martorell sense Seat, sense Solvay, sense Valeo i sense tota la indústria auxiliar i de components. Per cert, què hi té a dir la consellera del ram i què pensa fer la Generalitat? A Madrid, per exemple, ja han ofert de fer-se càrrec de l'aval de les indemnitzacions als propietaris de cotxes afectats pel frau i les indemnitzacions que dicten els tribunals. Òbviament, són problemes que només poden tenir solució o pal·liatiu a escala de la UE, però les altres administracions també han d'assumir alguna responsabilitat.

La Xina s'ha convertit, doncs, en una peça essencial del nou mapa econòmic, i portes endins i enfora està jugant les seves cartes. Per exemple, les diferents Rutes de la Seda que marquen el camí de les mercaderies i les persones i que revitalitza el canal de Suez (ara doble ruta paral·lela que pot significar una bona notícia per al port de Barcelona i per a l'expansió d'un país que ja té més milionaris que no pas els EUA i que està present en el tràfic marítim en un any en què la primera naviliera mundial (la Maersk, de Dinamarca) ja justifica per enguany uns resultats inferiors als anteriors a causa de l'atonia de la demanda de transport. En resum, la garantia espanyola d'emissions de deute de la VW pujarà 800 milions tot i que, en cas d'impagament, la cobertura és gairebé com diner, atès que el cotxe es pot vendre immediatament. De totes maneres, hi pot haver dificultats, perquè estem parlant eventualment d'un total d'11 milions de vehicles encara que es pugui comptar amb “bancs captius” que han de cobrir 2.600 milions de contractes. De fet, el mecanisme serveix per a canviar de cotxe cada tres anys. En la línia de la Ruta de la Seda dels xinesos, el primer ministre Abe del Japó també està fent una tournée per l'Àsia central. En resum, tothom vol evitar una Gran Recessió, però amb els problemes dels països emergents, es podria dir allò de “no m'agrada l'orina del malalt”. Sobretot en un món que el 1850 tenia 1.000 milions d'habitants i ara en té 7.500, encara que amb més control de la fertilitat.