La guspira

Tenir vocació és tenir una inclinació que se sent a un cert gènere de vida, no només a la vida religiosa. Estarem d'acord que per fer una determinada professió has de sentir una crida que ve de dins, ho has de portar a la sang. Com si es tractés d'una missió. Que per fer de bomber ho has de ser, ho has de sentir, ja n'era conscient, però una visita amb els nens al parc de Girona fa que encara ho vegis més clar. Està clar que no tothom pot fer el que ells fan. Estan fets d'una altra pasta. Admiro les persones que en un moment determinat em poden salvar la vida, i no parlo només de metges i policies que potser ens vénen més ràpidament i fàcil al cap si pensem en professionals que tenen aquestes feines tan delicades. Sovint oblidem els bombers i, fins i tot, hi ha un cert menysteniment. De fet, no he entès mai per què el llenguatge popular sovint els tendeix a ridiculitzar amb la frase “tenir idees de bomber”. Ells precisament, que en moments crítics han de prendre decisions determinants i són capaços de tenir idees que salven vides. Crec que no se'ls té la consideració ni l'estima que es mereixen, ni es valora la feina que fan i com la fan. I no només apagant focs. Tant si intervenen en rescats a muntanya com auxiliant accidentats a la carretera, van revestits d'una sensibilitat especial. Han de tenir el cap fred quan són dins un infern, mantenir la serenitat quan tot al seu voltant és caòtic, tenir el domini de la situació encara que sigui nova, la seguretat per improvisar des de l'experiència, la prudència i la impertorbabilitat per conduir-la. Penso en tot això quan un bomber, que va accedir al cos després d'anys de fer de voluntari forestal, explica a una colla de nens de quatre anys la jerarquia dins el parc a partir dels diferents colors dels cascos. I veig com els brillen els ulls, tant a la mainada com al bomber i als seus companys que l'escolten. M'adono que somriuen perquè veuen com els espurnegen els ulls a aquells marrecs i entenen que aquella guspira que han encès no la podran apagar.