El jutge i la infanta

La indignació per la suspensió iniqua de l'eminent jutge Santiago Vidal ha arribat també a molts sectors de la societat mexicana. Un exgovernador de Jalisco, advocat de prestigi per afegidura, ha declarat sobre això que “quan un estat vol reprimir perquè és incapaç de convèncer té la vocació de cometre qualsevol barbaritat, fins i tot en contra de les seves pròpies lleis i, sobretot, en contra de l'esperit democràtic”.

Queda clar, afegeix un distingit catedràtic universitari, que la ultradreta com la que governa avui Espanya pren en compte la veu del poble només quan aquesta va a favor seu. Dit d'una altra manera, amb l'acció contra Vidal, un jutge impecable, el govern espanyol ha ensenyat l'orella i ha deixat clar que no abraça pas de debò els principis bàsics de la democràcia. Mirem com està format el tal Consell General del Poder Judicial per saber de quina mena de govern forma part.

Quanta raó tenia aquell altre professor, també mexicà, quan digué a TV 3 que el PP era neofranquista i que, per tant, de democràcia no se'n podia esperar gens. El senyor Cuní, conductor del programa, va fer un gran bot aquell matí, però ja estava dit. Ara bé, la instrucció de no tornar-lo a convidar va ser immediata. Com diuen els catalans, “això és el que hi ha”, i s'ha d'actuar en conseqüència.

Que té a veure amb el jutge Vidal la infanta Cristina de Borbó? Doncs absolutament res! Ve a tomb només perquè un grup de catalans honrats fa mans i mànigues per tal que se li retiri a la distingida dama la Medalla d'Or de l'Ajuntament de Barcelona, que en mala hora li va ser concedida per un consistori que tenia molt poca... diguem-n'hi catalanitat.

Fer-la fora de la llista de guardonats per l'Ajuntament amb un premi que ha rebut també gent de gran qualitat i que no es mereix una companyia com aquesta és una feina que val la pena. Ja ha arribat l'hora de començar a depurar la societat i les institucions de gent impresentable, que fins i tot és imputada per la seva pròpia justícia per delictes comesos de bracet amb el seu marit.

Però també ja ha arribat el moment de defensar els catalans com cal, que són agredits d'aquesta manera tan arbitrària, amb tots els recursos que tenim a l'abast i costi el que costi. “És l'hora de sumar i no de dividir-nos”, va dir el mateix Vidal a Girona el passat dia 8. Ho va fer davant d'un gran auditori ple de gom a gom i amb el suport de més de cinc mil escrits arribats d'indrets molt diversos.

Espero no equivocar-me, però em sembla que, a mesura que s'acosten les eleccions, els catalans van llimant algunes discrepàncies que es manifestaren amb massa força a començaments d'aquest any, després de la gran lliçó que van donar al món el passat 9 de novembre.

Cal desitjar i pugnar per tal que després de les municipals, ja de cara al mes de setembre, es reafirmi l'esperit nacional modern i incloent, que abraci tots aquells que vulguin ser-hi, exceptuant, és clar, personatges evidentment indesitjables.

La lluita per Vidal i contra la medalla de la infanta pot ser un de tants al·licients.