Burillaires

Mi tío Jacinto és un film espanyol de 1956 dirigit per l'hongarès errant Ladislao Wajda, que dos anys abans havia rodat Marcelino, pan y vino. El nen actor Pablito Calvo, protagonista dels dos films, encarna a Mi tío Jacinto la misèria més nua, que era la realitat ordinària, estructural de la postguerra. Una pel·lícula neorealista sense les carrinclonades i l'almívar que van arruïnar tantes pel·lícules dels anys cinquanta i seixanta, amb tocs costumistes de picaresca hispànica però amb un retrat autèntic de la infravida col·lectiva. Aplegar burilles a la sortida del futbol i dels toros per revendre el tabac a pes era un dels recursos habituals per obtenir quatre xavos. En poc temps he vist tres burillaires a Barcelona. Tres persones d'edats diferents i en llocs diferents que s'ajupen i cullen de terra. Fa dècades que no ho veia, em pensava que el burillaire –colillero en espanyol, una figura comuna a tot Europa als segles XIX i XX– pertanyia al temps de la tuberculosi, de les barraques insalubres, dels pantalons apedaçats amb retalls de tots els colors. Aquests burillaires contemporanis em descobreixen la punta d'un submón barceloní que connecta amb tot de submons que tinc al davant i que no sé veure. Faig servir el prefix sub- per marcar allò que circula per sota la pell de la ciutat florent i pròspera, no perquè sigui irrellevant.

Jo vaig néixer al temps de Mi tío Jacinto. De mica en mica els esparracats i la lletjor de la pobresa van anar desapareixent de la vista. Però els he vist tornar tots: captaires a la via pública, gent que dorm als caixers (abans a sota dels ponts), que remena els contenidors (abans no n'hi havia), que fa cua als menjadors socials (abans en deien de caritat o beneficència), que busca feina amb desesperació (la paraula atur la vaig conèixer de gran)... També han tornat els burillaires i jo els he vist justament quan diuen que ja s'ha acabat la crisi.