El nou bisbe Omella de Barcelona

Qui és que diu que el nou bisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, no és català? Vejam, qui diria que un oriünd de Vilajuïga, de Cotlliure o de Morella no és català? Va néixer a Cretes, alta vall del barranc de Calapatar, afluent de Matarranya, entre Morella i Gandesa, amb antigues pintures rupestres, parelles a les del Cogul garriguenc, obres dels anomenats pintors de les serres. A banda del lloc d'origen, el cognom Omella és autòcton a no dir. Vegeu Alcover-Moll, Diccionari català-valencià-balear: “Omella, llinatge existent a Horta. Tortosa, Morella, Sorita, etc. Del llatí ulmella, ‘om petit'.”

Solament ho pot negar qui judica amb criteri sucursalista, provincialista, vaja, amb criteri catalunyès. Faré memòria que el darrer adjectiu, d'innegable càrrega despectiva i sardònica, és invenció pragmàtica de Joan Fuster.
Es refereix a tot aquell o a tota conceptuació que confon Catalunya amb el “conjunt provincial de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona”, d'insolent ideació espanyola. Entre els negadors, posaré l'embosta major de mitjans del nostre espai lingüístic.

Bo, encara som en trànsit d'haver de remarcar que el terme Països Catalans és un eufemisme transaccional, pedagògic, de Catalunya. D'ací ve que el balear Blai Bonet, aqueix exquisit autor d'El mar, anés més al gra: “Països? País català i endavant!”I així mateix, que el matemàtic i lingüista valencià Pep Guia donés a la impremta un assaig amb un títol tan eloqüent com És molt senzill: digueu-li Catalunya.

Certament, poden cantar victòria tots aquells que en època del resistent Pujol Soley reclamaven bisbes catalans. I té raó; ara em ve aquell dibuix finíssim del sagaç
Hèlius subtitulat Volem déus catalans. Dic que poden
estar contents, encara que no pas per mèrit propi, sinó per error aliè, car els promotors d'Omella a l'arquebisbat de Barcelona romanen lluny de voler-hi col·locar un bisbe català.