Un viatge que no és una rutina
Anar a Barcelona cada Onze de Setembre ha esdevingut una anomalia que els gironins assumeixen amb les mateixes ganes de lluitar que fa set anys
Viatgem amb dos autocars noliejats per ERC de Sarrià de Ter
Dotze del migdia. Pavelló de Sarrià de Ter. Les samarretes de color corall al voltant de dos autocars no enganyen. Destí cap a Barcelona. Organitzats per l’ERC del poble del president del Parlament, Roger Torrent, enfilen l’autopista gairebé amb puntualitat britànica. Pel camí, la Cristina, veïna de Girona, s’ofereix a llegir una carta que ha enviat a la consellera Dolors Bassa, empresonada a Figueres, però molt present en el pensament de tots els que avui viatgem per participar en una nova Diada: “Lluitaré per tu i pels teus. L’11-S seré al tram 12. I l’1-O, allà on faci falta ser-hi. I les vegades que faci falta hi seré per tu, per ells i per tots nosaltres.” Tot seguit, cantem Tot el poble cantarà, la cançó que, amb la melodia d’Els miserables, s’ha fet popular aquestes últimes setmanes. “Serem més forts si estem units. Més enllà de la mentida i la violència, hi ha la pau.” Doncs això.
Arribats a Barcelona, cap a la Diagonal falta gent. Som al tram 12, amb la gent del Gironès. Els Marrecs de Salt animen l’espera. Tota una tradició. Molta gent, ja ben aviat. Arrecerats a l’ombra o estirats als parterres de gespa del tramvia. Un luxe de fresca. Ben aviat, ocupem el centre de l’avinguda. Poc abans de les 17.14, fem la primera prova, que a molts ja ens sembla la definitiva. La megafonia no acaba de funcionar prou bé. Alegria compartida, catarsi popular, després del pas de l’“onada sonora”, la de prova i la de veritat. Aplaudiments i sensació de feina feta. La gent es manté força estona al centre de l’avinguda, tot i que molts prefereixen l’ombra dels arbres de les voreres. Els tambors dels Diables de l’Onyar són l’atracció per moments. Força i ritme. Un bon comiat mentre pels altaveus se senten, de lluny, els discursos a la capçalera. La gent, però, no sembla que els trobi a faltar. Més aviat busquen per les xarxes les imatges de la performance en què acaben de col·laborar.
De retorn cap a l’autocar, uns grallers dels Gegants de Sarrià amenitzen l’espera. Uns quants ballen una polca. Alegria i, sobretot, sensació d’haver contribuït, un cop més, a deixar les coses ben clares. La força del poble és imparable. Proporcional a la seva alegria i a les seves ganes de lluitar.
