L'acumulació de càrrecs

CiU ha criticat la política Anna Hernández Bonancia perquè acumula diversos càrrecs sorgits de la seva condició inicial de regidora de l'Ajuntament de Sant Just Desvern, de la qual deriva ser diputada provincial i fins a 14 pertinences a òrgans de direcció en institucions i empreses públiques. Els mitjans madrilenys, sempre atents a divulgar tot el que pugui menyscabar la imatge de Catalunya, se n'han fet ressò de seguida perquè Anna Hernández, per cert, originària per part de mare del Perelló, és la dona del president Montilla. El cinisme del convergent Felip Puig, col·laborant amb la caverna mediàtica, és ben manifest si considerem que aquesta concentració de funcions succeeix també a CiU i era encara més gran quan ells ocupaven el poder. En qualsevol cas, l'acumulació de càrrecs perjudica l'eficàcia de la tasca representativa o executiva.

Tinc una experiència personal que ho acredita i que ara m'obliga a fer autocrítica. En la segona meitat dels vuitanta, quan era directiu de la UGT de Catalunya, vaig arribar a formar part simultàniament d'una desena d'organismes, des dels consells generals de l'Inem i la formació professional, a Madrid, fins al consell de seguretat ciutadana de Barcelona i el consell de treball de Catalunya. Es cobraven dietes per assistència a les reunions però jo mai vaig percebre'n cap perquè, segons em varen dir, la norma era que ho fessin els sindicats (cosa que després em crea problemes amb Hisenda, perquè les facturaven a nom meu); ni tan sols vaig cobrar mai sou del sindicat, vivia de la nòmina pelada de funcionari docent en comissió de serveis. La família i els amics em deien que era babau i no es cansaven de retraure'm fets que coneixien d'altres sindicalistes i polítics.

Excepte un parell que estaven lligats a la meva condició de secretari, primer de Formació i després de Política Institucional, per a la resta s'hauria pogut nomenar lliurement qualsevol persona. El problema és que els organismes de poder (vull dir partits, sindicats, patronals i altres) són malfiats per naturalesa i per tant contraris a delegar representació en gent que no formi part de l'entorn de la cúpula dirigent o s'hi mogui, que no sigui d'absoluta confiança i estigui ben collada. Això garantirà que el marge de discrecionalitat que pot tenir el nomenat difícilment s'allunyi del criteri oficial de l'organisme, però resta eficàcia a la seva feina, dedicació i sovint hi ha decisions no suficientment avaluades que escapen a la funció de control que els correspondria. La raó és senzillament que les persones som limitades i ningú pot alhora estar al corrent de tot el que succeeix a tots els òrgans o consells de què forma part a més de la seva responsabilitat personal i directa pel càrrec inicial que ocupa. De petits ens varen ensenyar que el do de la ubiqüitat és solament diví.

Els funcionaris públics tenen normes d'incompatibilitats que, a més d'impedir-los intervenir com a particulars en aquells assumptes en què han de dictaminar com a tècnics, posen límits de dedicació horària efectiva a la seva feina, també a les seves percepcions econòmiques i fins i tot per realitzar treballs privats necessiten la comptabilització, que els suposa reducció en el seu sou. Per què no es fa el mateix amb el polítics? Els càrrecs de representació ben repartits, i no pas acumulats en uns pocs mandarins, garantirien una major atenció als afers a estudiar, l'assistència a totes les convocatòries, a la vegada que una més justa distribució dels recursos públics en forma de dietes i desplaçaments. Però això es predicar en el desert, perquè els que haurien de decidir-ho són justament els que a avui dia estan a la cúpula i gaudeixen de tantes acumulacions, no pas de sous (que està explícitament prohibit), però sí de dietes i altres prebendes.