Mirall trencat

Fa just un any, a les 8 del matí, van començar a sonar mòbils en moltes cases i oficines. La Guàrdia Civil havia entrat per ordre judicial a la seu del Departament d’Economia i es disposava a escorcollar els despatxos a la recerca de documentació sobre els preparatius del referèndum de l’1-O. Paral·lelament, es rebia l’avís encara confós que membres del govern havien estat detinguts. Indignació i impotència van ser, i encara ho són, les sensacions que més repeteixen els que a primera hora ja van ser alertats dels fets, com ara l’actual president del Parlament, Roger Torrent, que llavors exercia de diputat i alcalde de Sarrià de Ter. La primera decisió, suspendre els actes de l’agenda i dirigir-se conjuntament amb molts altres diputats del grup d’ERC cap a la cruïlla entre rambla Catalunya i Gran Via.

La decisió de Torrent va ser la mateixa que aquell dia van prendre molts i molts dirigents de partits i ciutadans anònims per expressar la seva indignació i fer costat als afectats pel que es considerava una resposta excessiva de l’Estat. Entre els dirigents que també van acudir a la cita, els presidents de l’ANC i Òmnium, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.

A les deu del matí, els concentrats ja es comptaven per centenars i la indignació creixia a cada minut. A les portes de la conselleria, dues parelles, una de la Guàrdia Civil i una altra dels Mossos d’Esquadra protegien l’entrada. Al davant seu, una munió de diputats i dirigents polítics també expressaven la seva més enèrgica protesta emprant tota una diversitat d’armes, sí. Clavells, crits, pancartes i xiulets reclamant urnes i paperetes van envair l’espai de la cruïlla entre rambla Catalunya i Gran Via fins al vespre i amb tot el que va passar al llarg de la jornada es va construir un relat judicial que ha portat dos homes a la presó. És el que tots no han dubtat a qualificar de “farsa judicial” on les crides que van fer els Jordis als concentrats perquè comencés la retirada han esdevingut davant la sorpresa de tots crides a la sedició. Però què s’hi va veure? Els periodistes també vam rebre l’avís i a les deu del matí, ja amb certes dificultats, vam poder accedir al nucli de la protesta davant de la seu d’Economia.

Diputats d’ERC, del PDeCAT, de la CUP i algun membre aleshores dels comuns s’arremolinaven a les portes de la conselleria.

Ja cap al migdia, i coincidint amb les primeres veus que indicaven l’arribada del secretari general de la Vicepresidència, Josep Maria Jové, per estar present en els escorcolls, van començar a aparèixer els primers voluntaris de l’ANC abillats amb armilles de color verd per controlar la zona i fer un cordó que permetés entrar i sortir els principals dirigents. Als voltants, la massa de ciutadans ja es comptava per desenes de milers. Però Jové no va arribar a fer-hi acte de presència en tot el dia.

A primera hora de la tarda, la zona ja era una olla de pressió i el cordó, ja d’acord amb les directrius que marquen els Mossos, en contacte permanent sobretot amb Jordi Sànchez, va actuar de protecció davant possibles aldarulls. Dins la seu del departament continuaven els escorcolls de la Guàrdia Civil i les notícies que arribaven era que els treballs anaven per a llarg. Val a dir que la gent congregada a l’exterior va fer saber a través de proclames, que tampoc facilitarien la sortida del cos militar ni deixarien sortir els papers confiscats relatius al referèndum.

A les 7 de la tarda, i amb l’objectiu de tenir controlada la massa de ciutadans, alguns dels quals eren a la zona des del matí i d’altres anaven arribant un cop acabada la jornada laboral, es va instal·lar un petit escenari a la cruïlla entre la rambla Catalunya i la Gran Via i la concentració es va transformar en una gran festa. S’hi va atansar la presidenta del Parlament, el vicepresident Junqueras i una corrua de diputats, senadors i regidors tant d’ERC com del PDeCAT. Però a partir del vespre tot es va precipitar i complicar. Van córrer els primers rumors que la Guàrdia Civil havia acabat la feina i que havia de sortir de l’edifici. Indicaven, a més, que volien marxar amb els vehicles que havien deixat aparcats. Se’ls va notificar que era impossible davant la multitud de gent que hi havia a la zona i ho va fer Jordi Sànchez, que, conjuntament amb Jordi Cuixart, van intentar a partir d’aquell moment negociar la sortida de la Guàrdia Civil i evitar aldarulls greus a la zona, on s’havia arribat a la xifra de 40.000 persones.

Entre les moltes anades i vingudes que va durar la negociació se’ls va proposar que la sortida la fessin pel cordó de voluntaris de l’ANC, decisió que va ser rebutjada. Un grup de diputats i senadors es van oferir a acompanyar-los a través del passadís, però enmig de la negociació va arribar un dels moments més tensos i complexos de la nit: una ordre judicial d’evacuació i l’aparició de les brigades mòbils dels Mossos, la Brimo, disposades a desallotjar una zona que a les deu de la nit continuava sent una gran festa.

Sànchez, Cuixart i el diputat Lluís Llach van negociar directament amb la policia catalana per evitar que actuessin en aquell moment davant el risc d’un gran desordre públic. A les deu de la nit, el comandament de la Guàrdia Civil ja era conscient, després de veure les imatges captades per drons, que la situació era complexa i que sortir amb la Brimo també comportava molt de risc. Sànchez i Cuixart van demanar temps als Mossos i es van oferir davant el cos de la Guàrdia Civil a desallotjar la zona comunicant als manifestants que a les dotze de la nit es donava per acabada la concentració.

La policia ho va acceptar i va arribar el moment més delicat: convèncer la multitud. Com? Van optar per anunciar-ho a dalt de l’escenari conjuntament amb diputats de JxSí i la CUP per transmetre unitat. I així ho van fer. La resposta no va ser gaire positiva. A més, els concentrats situats a la rambla Catalunya no ho havien sentit i Cuixart i Sànchez es van veure obligats a pujar dalt d’un dels cotxes de la Guàrdia Civil i amb un atrotinat megàfon van tornar a repetir l’arenga de la mobilització permanent amb l’únic objectiu d’incentivar la gent a marxar cap a casa. Els diputats que els havien escoltat des de la porta aplaudeixen alleugerits; la tasca no era gens fàcil. Després d’alguns moments encara d’estira-i-arronses, finalment la gent es va anar dispersant. Tanmateix, la bona imatge que ens havia arribat reflectida aquella nit pel mirall ja no tornaria a ser la mateixa.