300 dies de presó. La nostra determinació, intacta

Tres-cents dies a la presó són molts. De fet, quan ets innocent i no has estat ni tan sols jutjat, un dia a la presó ja és excessiu. Tanmateix, ja ens hi hem passat tot aquest temps, privats de la llibertat, limitats en les relacions familiars i d’amistat, impedits d’exercir la nostra funció com a diputats, encaminats cap a un judici sense les garanties mínimes d’independència i d’imparcialitat del tribunal, tot i que aquesta sigui una exigència bàsica de la Declaració Universal dels Drets Humans.

Són els nostres tres-cents dies i també els de Raül Romeva i Dolors Bassa. Molts dies, ja, de la presidenta Forcadell i més d’un any dels nostres companys Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras i Joaquim Forn.

Nosaltres, a diferència d’altres, encara vam tenir la “sort” de gaudir un temps de llibertat condicional. Va coincidir amb la campanya de les eleccions imposades del 21-D. La vam viure intensament, acompanyats de l’afecte, el suport i la solidaritat de la gent. Vam tenir l’oportunitat de tastar que no estàvem en absolut sols i que l’acció de les institucions espanyoles en contra nostre era sentida com una agressió contra la societat catalana, si més no contra aquella part de la societat catalana que vol decidir lliurement i democràticament el seu futur.

Ens van tornar a tancar perquè la jugada no els havia sortit bé, perquè volien fer agenollar l’independentisme i nosaltres els vam plantar cara, sense por, utilitzant la nostra principal força: omplir les urnes.

Ens van tornar a tancar per poder-nos suspendre com a diputats i alterar les majories parlamentàries sorgides de les eleccions del 21-D.

Tot plegat és inaudit en termes democràtics a l’Europa del segle XXI: un de cada deu diputats escollits el 21-D és a la presó o és a l’exili o s’ha vist forçat a renunciar a la seva acta de diputat.

Malgrat la repressió, malgrat la duresa del captiveri, mantenim intactes la nostra determinació i el nostre compromís amb la llibertat de Catalunya. Sabem que els presos polítics i els exiliats hem esdevingut per a una bona part de la ciutadania uns involuntaris instruments de la lluita pels drets civils, individuals i col·lectius.

Sabent-ho, hem emprès una vaga de fam amb el propòsit de denunciar per una via més dràstica que els nostres drets civils són vulnerats impunement per un Tribunal Constitucional que ha perdut tota vergonya i ha renunciat a qualsevol espurna d’humanitarisme. La unitat d’Espanya a qualsevol preu.

Estem fent, doncs, una vaga de fam emprant l’instrument més rotund de protesta des de la no-violència.

Una societat democràtica, una societat decent, necessita una administració de justícia i un Tribunal Constitucional que situïn el respecte i la protecció dels drets humans al capdamunt de les seves prioritats i que sentin repulsa a buscar recargolats arguments jurídics per justificar una innecessària presó preventiva, per retardar la resolució de recursos o per minvar el dret de defensa de les persones. Avui som nosaltres; demà, si no ho revertim, pot ser qualsevol altre que discrepi.

Tanmateix, no ens vinclaran. Les nostres conviccions i els nostres ideals són més forts que mai. I els continuarem defensant cívicament, pacíficament, democràticament.

Confrontarem el seu judici injust amb la nostra causa justa, que és la de milions de catalans i la de centenars de milions de ciutadans del món: la causa de la dignitat de les persones i dels pobles.