De miracle a mal menor

“Itàlia és el país que estimo. Aquí he après, del meu pare i de la vida, l’ofici d’emprenedor, la passió per la llibertat. He decidit entrar en política perquè no vull viure en un país il·liberal.” Així començava, ara farà 25 anys, el discurs amb què Silvio Berlusconi va fer el salt al terreny polític. Retransmès a la televisió en horari de màxima audiència, preparat minuciosament durant mesos, durava nou minuts i mig i acabava amb una frase que es va fer cèlebre: “Hem de construir, junts, per a nosaltres i per als nostres fills, el nou miracle italià.”

Com el bon comerciant que és, va vendre el personatge d’empresari d’èxit que entrava en política per un refinat sentit del deure. Després de la trencadissa de formacions polítiques que hi va haver arran de la macrooperació judicial anticorrupció Mans Netes, Berlusconi va aparèixer com el messies regenerador, desinteressat i generós que salvaria Itàlia de la corrupció dels vells partits i del perill comunista. En realitat, era un empresari que havia construït un imperi amb contactes mafiosos i que, conscient que la magistratura li trepitjava els talons, va aprofitar l’ocasió per ocupar el poder polític i usar-lo en benefici propi.

Des d’aleshores ha tornat moltes vegades sense haver marxat mai, ja que ha controlat sempre tot l’espai polític més a la dreta del centreesquerra. Fa pocs dies va anunciar des de Sardenya que es presentaria a les europees. De fet, ja ho havia dit al maig quan un jutge va aixecar la inhabilitació per exercir càrrecs públics que pesava sobre seu fins al novembre d’aquest any. Berlusconi, exultant, va avisar que es presentaria allà on pogués, però que ser a Europa li feia una il·lusió especial.

Per entendre l’europeisme sobtat de Berlusconi cal posar-se al seu lloc. Amb 82 anys i havent caigut dret tota la vida malgrat tants escàndols i corrupcions, posseeix un imperi i ha arribat a ser el personatge més popular i poderós del país durant dècades. Només una gran humiliació no ha estat reparada, als seus ulls: quan el 2011 la troica el va destronar del govern, tot definint-lo com un irresponsable perillós, per posar al seu lloc el polític de perfil tecnocràtic Mario Monti. Poc abans de fer-lo caure, la premsa va enxampar Angela Merkel i Nicolas Sarkozy fent burla de Berlusconi. Aquella i altres ofenses públiques van marcar profundament l’ex-Cavaliere, que aleshores es va dedicar a atacar els buròcrates de la UE i la dona “lletja i de cul fofo” (amb aquest apel·latiu masclista es referia a Merkel) que l’havien tret el poder.

Però Berlusconi és el representant a Itàlia del Partit Popular. I, en vista de l’actual aliança populista i d’extrema dreta de la Lliga i el Moviment 5 Estrelles, ara a Brussel·les se’l considera un mal menor. Així, l’any passat ja va delectar-se passejant per les institucions europees vestit d’estadista, tot recollint lloances i el suport dels populars europeus. També, encara que amb la boca petita, el d’Angela Merkel. És per això que ara Berlusconi pot permetre’s el luxe de dir que vol presentar-se a les europees per sentit del deure, per frenar els populismes –ell n’ha estat mestre i precursor– i per salvar els valors occidentals. Aquesta revenja personal probablement deu compensar les males previsions en els sondejos (un 10%) i que la seva presència ja no atregui com abans. El dia de l’anunci de les europees a Sardenya, la seva platea estava pràcticament buida. No gaire lluny d’allà, al mateix moment, Matteo Salvini rebia un bany de multituds. Berlusconi ha estat tan poderós –i ho és encara– que només ha pogut ser superat per aquell que ell mateix va ungir com a successor. L’ex-Cavaliere va definir fa anys el líder de la Lliga com “el golejador que Itàlia necessita”. Sense presentar-se en coalició amb el partit de Berlusconi en les darreres generals, la Lliga no hauria pogut arribar al poder. Si Salvini és el nou “capità” de la dreta i l’extrema dreta italiana és perquè l’ex-Cavaliere li ho ha permès. I és que Berlusconi guanya fins i tot quan perd.