Política

MIQUEL PUEYO ELS NOSTRES AJUNTAMENTS

ALCALDE DE LLEIDA LLEIDA

“Per què no al govern del país el pacte de Lleida?”

orgull ·

“Traiem pit perquè després de quatre anys d’una anomalia política ara representem allò que Catalunya hauria volgut en molts municipis”

“En el dilema col·lectiu de continuïtat o canvi, ERC, JxCat i Comú vam apostar pel canvi”

El PSC ha intentat que la ciutadania oblidés el seu pacte amb Cs i el PP i fins i tot presentava el seu com el candidat del canvi
Hi ha una part de l’‘establishment’ lleidatà que, després de la sorpresa inicial, ara està en una fase de curiositat
L’Estat de les autonomies s’ha fet intentant reforçar les seves fronteres, però els lleidatans no renunciem a les relacions amb la Franja
L’independentisme democràtic no pot ser només una pulsió emotiva, necessita una mirada amb perspectiva
La reversió del pacte pel bilingüisme entre el PSC i Cs a Lleida consistirà bàsicament en no buscar problemes on no n’hi ha

D’

exercir la docència i restar apartat de la primera línia política a presentar-se a les eleccions i guanyar l’alcaldia de Lleida, en un any. Com ha anat això?
Hi pesen dos factors. Un és tot el que passa a l’entorn de l’1-O, que a molts ens enfronta a circumstàncies noves i ens obliga a prendre decisions que no eren en el nostre planejament vital. I l’altre, que tenia una sol·licitud, amistosa però insistent, de persones que aprecio amb responsabilitats a ERC i que en aquests moments són a l’exili i a la presó. Això t’acaba d’empènyer per assumir uns compromisos quan pensava que la meva etapa en la primera línia s’havia acabat.
Dedueixo que li ho van demanar Marta Rovira i Oriol Junqueras…
I altres persones… Jo parlaria més aviat d’una pressió amistosa, un suggeriment.
Maragall a Barcelona també és un candidat amb experiència, no sé si ERC buscava precisament aquest perfil…
L’Ernest té l’edat del Mick Jagger i jo soc una mica més jove… [riu] No sé en quin moment s’inicia la seva ascensió a la candidatura a Barcelona, però jo soc designat candidat per Lleida el maig del 2018.
Curiosament no havia estat mai abans en política municipal. És molt diferent?
Sí, normalment el procés és a l’inrevés, però a la meva vida certes coses han passat en un desordre cronològic. Tinc filles de 8 i 9 anys, i potser això també em tocava... L’últim any el passo amb companys recorrent Lleida, en alguns casos físicament per comprovar les distàncies caminant de les principals diagonals, i en contacte amb entitats i col·lectius, i faig un redescobriment de la meva ciutat des del punt de vista de la política municipal, tot i que em vanto de conèixer-la. I és molt diferent, perquè en el temps breu que hi porto m’adono que, tant pel que fa a les exigències com a les satisfaccions, és d’una proximitat més intensa. I hi ha un altre fet del qual en la teoria ja n’era conscient però no en la pràctica: els ajuntaments són entitats força presidencialistes, on la capacitat de gestió d’un alcalde és superior a la d’un secretari del govern, i no diguem ja un delegat.
Això vol dir més responsabilitat...
És clar, i una responsabilitat no segmentada. Terenci deia que “res del que és humà m’és aliè”; per mi seria “res del que és municipal m’és aliè”. Qualsevol cosa que passi a la ciutat pot afectar el seu alcalde, i això du a una experiència més intensa.
Lleida és una de les ciutats on en els anys del procés més s’ha disparat el vot independentista. Això a què es pot atribuir?
Realment hi ha hagut un sorpasso evident, mirant el mateix resultat de les municipals, on gairebé tripliquem el del 2015; és un salt poques vegades vist. I fa dos mandats no hi havia ningú… Lleida ha tingut un comportament electoral en municipals relativament singular o diferenciat de les estatals i catalanes. Tothom coneix aquell que votava CiU i, a les municipals, Antoni Siurana o Àngel Ros. I en les últimes eleccions aquest comportament diferenciat s’ha vist molt limitat. L’escenari polític local a Lleida ha vingut en gran mesura determinat pels resultats del 2015, quan el PSC va perdre la força per governar i, en lloc de renunciar i decidir anar a l’oposició, va forçar la posició de tal manera que es va quedar tancat en una habitació amb Cs i el PP. I tot el mandat anterior és traumàtic, perquè hi ha l’1-O, el buidatge d’una part del Museu de Lleida... i cada vegada que es concentren un centenar de persones criden “Ros, dimissió!”, i de fet acaba plegant.
Diu que hi havia gent que votava Siurana o Ros i a les catalanes CiU. Una part d’aquesta gent potser ha votat Pueyo?
És clar, jo em penso que sí, per diverses raons: perquè la marca ERC en aquestes eleccions era potent, tenia una força ascendent, i perquè la ciutat s’enfrontava molt clarament al dilema de continuïtat o canvi. Això explica en part els resultats però també que fer un govern tan divers que incorpora els comuns i JxCat hagi estat no senzill, perquè no ho ha estat, però sí possible. Ja feia quaranta anys de govern socialista i hi havia la sensació de ser una anomalia en el panorama polític català la seva aliança amb el PP i Cs.
Creu que els ha passat factura?
Sí. És evident que el PSC ha intentat que la ciutadania oblidés l’existència d’un pacte sobre paper amb Cs i en la pràctica amb el PP, i presentava el seu com el candidat del canvi, que deia que no era Ros i que va intentar durant set o vuit mesos fer oblidar tota l’etapa anterior. En el primer debat a l’Ateneu Popular de Ponent, previ a la campanya, el representant del PSC va dir en públic “Nosaltres som el canvi” i, unànimement, la gent es va posar a riure.
Alguna cosa, però, deuen haver fet bé per haver estat quaranta anys en el poder…
És clar, quaranta anys no es poden liquidar, però si bé el govern és amable en molts sentits, també desgasta. Hi ha sobretot una primera etapa amb Siurana en què s’han de crear un seguit d’infraestructures que el franquisme no havia creat, i ell fixa que un seguit de serveis han de ser públics. Però el mateix PSC comença fent un tipus de polítiques i, amb el pas dels anys, n’acaba fent unes altres, clarament neoliberals en el camp econòmic i social. Hem trobat desplaçat a la gestió externa tot el que era externalitzable, amb terminis tan dilatats com podien, alguns superant la meva expectativa vital.
És possible revertir les privatitzacions?
No dic que sigui impossible, caldria revisar-ho cas per cas, perquè en alguns pot ser tan car que seria un canvi molt gran.
Heu tancat el pacte que ERC proposava a Barcelona, i potser voldria a la Generalitat, amb JxCat i comuns. Com ha anat?
Ha estat per diverses raons, i és un mèrit compartit, no només d’ERC. Els comuns a Lleida tenen una forta dimensió local i sempre diuen que prenen les decisions en funció dels interessos de la ciutat on treballen. També hi ha ajudat el fet d’haver començat parlant sobre la base dels programes, deixant per a l’últim moment els càrrecs i repartiment d’àrees. Hi ha hagut una generositat compartida, tothom ha hagut de fer cessions, també nosaltres, perquè també ens podíem haver plantejat l’aventura de governar en solitari buscant suports puntuals. I en el dilema col·lectiu entre continuïtat o canvi, tots tres vam apostar pel canvi.
Creu que se’n pot prendre exemple per extrapolar-lo al conjunt de Catalunya?
Per què no? Nosaltres, i em penso que parlo per tots tres, ens hem permès en certa manera treure pit perquè, després d’una anomalia política de quatre anys, ara representem el que el país hauria volgut que passés en molts municipis i algunes diputacions. Per què no, en el govern del país? Des de la modèstia d’una feina que crec ben feta, per què no per un cop el país pot mirar a Lleida i comprovar si funciona aquesta manera de fer?
I de moment va bé?
No només bé, molt bé! Tot i el perfil presidencialista d’un ajuntament, estic acostumat a treballar en equip, forma part dels meus valors i no m’angoixa tenir socis que puguin conèixer millor un àmbit; al contrari, em sembla que el més intel·ligent és buscar col·laboradors que sàpiguen molt d’una certa àrea. Treballar per objectius pactats donant un marge de maniobra ampli, per mi és una opció natural, i aquí també hi ha un contrast amb els models d’alcaldia representats per Ros o Siurana, molt piramidals i amb un alt concepte del ritual, la majestuositat. És una opció que inclou uns valors i fins i tot una estètica que per mi no funciona.
Parlant d’estètica, no porta mai corbata.
Mentre vaig ser diputat, secretari o delegat, vaig portar corbates més aviat heterodoxes, i vaig ser al govern en el període en què van crucificar el conseller Bargalló per no portar-ne. Des que vaig deixar la delegació, o la delegació em va deixar a mi, perquè vam perdre les eleccions, no me n’he tornat a posar, per motius de comoditat i canvis estètics. Ara tampoc em veia havent de disfressar-me d’alcalde.
Ho deia perquè un article a la premsa local ho va fer servir per il·lustrar com cert ‘establishment’ pot veure’s amenaçat...
Sens dubte, hi ha una part de l’establishment lleidatà que, més que amenaçat, en aquests moments, després d’una sorpresa inicial, està en una fase de curiositat, de dir “Qui són aquesta gent?”, “Què pretenen fer?”, “Què diuen en la intimitat?”... Però estem oberts. Fa setmanes que em dedico a rebre persones i entitats.
La CUP no va entrar a la Paeria, però vostè va oferir tenir-la en compte...
Sí, ja em vaig reunir amb la CUP després d’haver-ho fet amb tots els grups que van obtenir representació. En el ple d’investidura vaig dir que lamentava que no hi fos perquè aporta uns valors polítics i d’organització que em semblen interessants, i una Paeria més rica en sensibilitats és més bona. Un alcalde ha de tenir les portes obertes a escoltar no només sensibilitats polítiques que estiguin representades al ple, sinó socials i ideològiques que no han agafat la forma de moviment polític. En una societat líquida com l’actual apareixen sovint plataformes que miren de superar el model dels partits, i fins i tot de les associacions de veïns. Hem de saber llegir què passa a la societat i mantenir la porta oberta i l’oïda amatent.
Com voldria que es notés el canvi de govern? Què farà de diferent?
Tenim un programa de mandat acordat entre les tres forces, en alguns aspectes clarament d’esquerres, en altres de centreesquerra... En educació, mobilitat o transparència, per exemple, aspirem a introduir canvis substantius.
En aquest primer mes i escaig s’han pres mesures com ara l’allotjament de temporers o l’aturada de desnonaments. Volíeu simbolitzar el canvi o us hi heu trobat?
Quan tu fas un relleu, puges a un tren que està en marxa, i no pots parar l’Ajuntament i estar un mes i mig per revisar la situació. I tot això d’aquí darrere són carpetes per signar [les assenyala]… Del tema dels temporers, el govern va dir que no en volia saber res enguany, i que fins i tot renunciava a contractar els cinc tècnics que pagava la Generalitat per a l’oficina d’acollida. Hem hagut d’improvisar fins a un cert punt. L’any vinent, el tema de la vulnerabilitat d’alguns col·lectius a l’estiu el podrem gestionar molt més bé.
També us heu reduït un 4% el sou...
Els sous municipals no són ni de bon tros la bicoca que la gent es pot imaginar, sobretot comparats amb els d’una responsabilitat similar en el sector privat. Però si ho compares amb la mitjana de sous de la població, són confortables. Per tant, tot i que estaven congelats des de fa anys, vam creure que si més no havíem d’introduir un matís de cap on volem anar.
També heu impulsat una comissió sobre els fets de l’1-O. Amb quin objectiu?
S’ha de reunir encara, però s’ha aprovat en el cartipàs 2019-23. És una comissió de la Paeria amb tots els ets i uts, dins el marc de la carta de ciutadania. La presideix a proposta nostra una persona independent, ja que estarà constituïda bàsicament per persones de l’àmbit cívic i associatiu. Pretenem fixar un relat el més objectiu possible del que va passar l’1-O a Lleida, i tindrà autonomia plena per sol·licitar compareixences i altres informacions i actuacions. I ens haurem de fer nostres les conclusions. L’Ajuntament de Barcelona també va crear una comissió després de l’1-O i gràcies a això després va donar suport jurídic a algunes víctimes. Això també podria passar aquí.
El Museu de Lleida acaba de rebre en donació un retaule de la Franja de l’empresari Tatxo Benet. És un tema tancat ja, el de les obres que van marxar?
De fet hi havia un procediment jurídic en marxa que no s’ha completat del tot, no ha arribat a les màximes instàncies, per tant res es pot donar per tancat del tot.
Si l’Ajuntament hagués estat d’un altre color, s’haurien fet les coses diferents?
No, el que va provocar el desenllaç final va ser l’aplicació del 155: el ministre de Cultura ordena al departament que aturi les seves accions i, en unes circumstàncies no gaire regulars, obre la porta a aquest buidatge, que a més es produeix de nit i amb un gran desplegament policial, que ja demostra que és una situació anòmala. I deixa un pòsit de dolor a la ciutat i constitueix una humiliació forta. Per això la cessió del retaule és un rescabalament simbòlic d’aquesta pèrdua.
Vostè el dia de la donació oficial va dir que “no renunciaran” a la Franja...
Cert. Vaig dir, i això hi ha persones que hi han treballat molt com el periodista Francesc Serés, que durant anys hi va haver una fluïdesa de relació i cooperació en les dues direccions, fins i tot un conseller de Cultura a l’Aragó va fer possible iniciar l’estudi del català a la Franja! Però l’Espanya de les autonomies s’ha fet intentant reforçar les fronteres autonòmiques, i estroncant tant com sigui possible la relació entre Lleida i la Franja, tot i que la relació continua existint perquè és amistosa, familiar, comercial, econòmica, cultural i lingüística. I, lògicament, nosaltres, els lleidatans, no hi renunciem.
La concessió de l’AP-2 venç d’aquí a dos anys. Què cal fer després? Seguiran exigint desdoblar l’N-240 fins a les Borges?
No tinc elements de judici. Si en parléssim amb els companys al Parlament o el Congrés ho acabaríem d’afinar. L’N-240 és evident que és un punt d’asfíxia per la insuficiència de la connexió amb la costa.
S’assembla molt al de Lleida el cas de Tarragona, també amb nou alcalde d’ERC. Fa uns anys, quan s’avenien més, Ros i Ballesteros presumien de formar una mena d’eix. No sé si ara es podria repetir…
És obvi que per nosaltres és una satisfacció que a Tarragona hi hagi un alcalde republicà, Pau Ricomà, i si hi hagués estat a Barcelona la satisfacció hauria estat gairebé insuperable. Ara bé, d’eix en el sentit de bloqueig, tampoc en faria un gra massa: tindrem una bona relació, però hi estem més obligats, per proximitat, amb els municipis del Segrià, que des de Lleida a vegades s’ha menystingut una mica.
Vostè és un històric d’ERC. El 1991 va ser un dels tres únics diputats que van votar al Parlament a favor de la independència. Ha canviat la cosa avui…
En els últims anys m’ho han preguntat molt, és normal. Llavors votaves posant-te dret, d’aquí prové la singularitat de la foto, quan la resta de diputats et mirava amb commiseració, ni tan sols hostilitat. Per ells representàvem una singularitat, un rara avis, pensaven que mai passaria d’aquell gest. Mirat amb perspectiva, si hi sumo la maduresa personal i política, em fa ser optimista en el sentit històric, perquè si el 1991 haguéssim imaginat que ERC podria estar governant la Paeria o hi hauria una majoria sobiranista al Parlament hauríem signat ràpidament. Els cicles històrics passen períodes d’acceleració: el que sembla en un moment donat lluny passa a ser possible en molt poc temps, i a vegades el que sembla que estàs a punt de tocar s’alenteix. Això, però, també em fa ser prudent i em fa destacar una qüestió: quan parlem de sempre, aviat, tard..., ho fem en funció de la nostra perspectiva biològica: la nostra vida és la mesura de totes les coses, i resulta que no ho és. Potser certes coses importants passaran quan no hi seré i altres van passar quan no hi era. Soc molt relativista i això fa que treballi pel que podran experimentar, per exemple, les meves filles.
Però creu que veurà la independència?
Sí, perfectament. Estem en un moment de revisió. Amb l’1-O tots ens vam fer moltes il·lusions, però si miraves Twitter semblava que hi havia una arma secreta que al final traurien de l’armari i tot faria “Pam!”. Jo això no ho vaig creure mai, sabia que hi havia una oportunitat, molt difícil i molt arriscada, però no descarto en absolut veure la independència.
Una part de l’independentisme acusa de botifler el discurs que fa avui ERC. Què en pensa, un històric com vostè?
L’única cosa que no es pot permetre l’independentisme democràtic és ser ciclotímic: ara m’aixeco i em menjo el món, al migdia estic fet pols, després de dinar hi torno… No podem convertir el projecte sobiranista en un afer que tingui a veure només amb les emocions o la psicologia dels individus. La història existia abans i després de la nostra existència biològica, i una vida dona per al que dona. L’independentisme democràtic no pot ser només una pulsió emotiva, necessita una mirada amb perspectiva. Jo soc a ERC des del 1988, i algú pot dir que és tan independentista com jo, però més és difícil. Estic en un partit com a instrument al servei del meu país, no considero que el posi al davant, mai hi he tingut un càrrec, soc i he estat crític amb el funcionament dels partits quan ha calgut, i els últims anys he vist néixer de manera fulgurant un grapat d’iniciatives alternatives a ERC: PI, Reagrupament, Solidaritat... I en general han acabat totes a CDC.
Des d’aquesta autonomia del partit, vostè què hauria votat al Congrés?
És molt difícil de dir. En el discurs d’investidura vaig parlar de l’ètica de la convicció i de la responsabilitat de Max Weber, del 1919: en política he de seguir les idees fins allà on calgui, peti qui peti, o les he de seguir tenint en compte els efectes que es produiran? Sense tenir tots els elements de judici, si Sánchez va a eleccions millorarà els seus resultats o obrirà la porta a un govern de dretes. És veritat que el que el PSOE, el PP o Cs permeten imaginar diferent en relació amb el tractament del conflicte català és molt poc, perquè el marc polític espanyol no admet gaire mobilitat, només a vegades Podem diu una cosa una mica diferent. Però si a Madrid els col·legues d’ERC s’abstenen no seré jo qui demani el seu cap clavat en una pica. No ho he fet mai, m’ho miro molt abans de demanar el cap d’algú.
Ha estat polèmic l’informe que s’ha fet escoltant què parlaven els joves al pati de l’institut. Com a filòleg i exsecretari de Política Lingüística, què en pensa?
Tot el que té a veure amb la llengua, especialment l’estudi i la promoció, resulta polèmic, perquè per al marc mental i polític de l’Estat la diversitat lingüística en el fons és una anomalia incomprensible. No és com Bèlgica o Suïssa, on la convivència de llengües es considera no sols normal sinó un valor. Aquesta presència a l’Estat irrita. En el cas de les converses al pati, és un mètode que es diu “observació participant”, no pas cap raresa ni espionatge, i no escolten tant el que diuen sinó en quina llengua ho fan. I això s’ha fet aquí i a la Xina Popular. El que passa és que aquí per raons òbvies s’ha convertit en un tema de debat ètic, quan hauria de quedar en l’àmbit de la metodologia, i haurien de ser els sociòlegs els que diuen si està ben fet o no.
A Lleida el PSC i Cs van signar acord pel bilingüisme l’últim mandat. El revertireu?
Sí. Van acordar un seguit de qüestions en relació amb el Consorci per la Normalització Lingüística, van editar milers de programes de festa major en castellà que ni es van repartir… S’ha aplicat de manera puntual, simbòlica, i sobretot Cs n’ha fet bandera, dient que gràcies a ells la convivència era possible i no ens matàvem als carrers. La reversió bàsicament consistirà en no buscar problemes on no n’hi ha. Ha estat una mena de ficció peculiar.

El veterà recuperat per ERC que ha posat fi a 40 anys de PSC a Lleida

Miquel Pueyo (Lleida, 1957) ens acompanya fins a la porta del carrer Major just acabada l’entrevista, i uns turistes italians se’ns atansen a preguntar-nos què vol dir “Paeria”. Òbviament, contesta ell: “És el nom històric de la institució, paeria ve de pau”, explica. I mentre ens acomiadem, els convida a entrar a l’edifici tot fent-los de guia. És només una petita anècdota del tarannà obert i proper del flamant alcalde de Lleida, un veterà de la política catalana i del partit que ERC ha rescatat per al municipalisme després d’uns anys donant classes de comunicació a la universitat. I de quina manera l’ha rescatat, perquè va guanyar les eleccions per 81 vots a un PSC que semblava imbatible, de manera fins a un cert punt sorprenent, i després ha bastit un pacte amb JxCat i els comuns, que molts voldrien veure arreu del país, per posar fi a 40 anys de domini socialista a la capital de Ponent. És clar que la trajectòria de Pueyo ja venia de lluny, després de ser diputat al Parlament entre el 1988 i el 1995 i secretari de Política Lingüística i delegat del govern a Lleida amb el tripartit. És llavors, precisament, quan va decidir no portar més corbata, fet que un article recent a la premsa local posava com a exemple gràfic d’una nova manera de fer les coses. Els turistes italians en poden donar fe.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Aragonès es reuneix amb Puigdemont al Parlament Europeu

brussel·les
Estat espanyol

Madrid eleva a 23 els casos sospitosos de verola del mico

Madrid
OTAN

Biden promet un ingrés “ràpid” de Finlàndia i Suècia a l’OTAN

Washington
Itàlia

Berlusconi tenia “esclaves sexuals” a les seves festes, segons la fiscalia

Roma
Conflicte bèl·lic a l’est d’Europa

El primer soldat rus jutjat a Ucraïna es declara culpable, segons mitjans locals

Lviv (Ucraïna)
Estat espanyol

L’emèrit es quedarà a Sanxenxo a casa del seu amic Pedro Campos

Madrid / Pontevedra (Galícia)

L’Eurocambra no pot verificar les credencials de Puigdemont, Comín, Ponsatí i Solé

brusel·les
Estat espanyol

El PSOE retira l’esmena sobre la prostitució per salvar la Llei del “només sí és sí”

Madrid

Moscou expulsa a 24 diplomàtics italians

Moscou