“L’euro ha estat el gran gol de Catalunya a Espanya”

El BCE sap, per exemple, que ha generat bombolles immobiliàries per tot Europa i increments de diferències de renda perquè els propietaris de pisos són més rics i els que els han de llogar paguen més. Els beneficis d’aquesta política expansiva permeten tenir uns anys sense primes de risc com les del 2012 (quan la d’Espanya era de 650 punts bàsics i era a tocar de la suspensió de pagaments) i eviten rescats bancaris massius. Han permès uns anys de dopatge i de vents de cua, de calma. Però calia aprofitar per fer reformes al sud d’Europa, i alerta que les reformes no són res més que aplicar les lleis europees, que farien més competitives les economies del sud, i això no s’ha fet. Tot plegat ha provocat el que al llibre denomino el procés alemany. Allà han vist que Christine Lagarde, que relleva Draghi, continuarà un temps amb la mateixa política. I allà tots hi estan en contra. Des de la dreta de la CDU fins als comunistes. Per diferents motius. Se senten perdedors i això és perillós, perquè quan un país perd totes les votacions a Europa pot passar el que ha passat al Regne Unit, que acabi marxant. Alemanya ha perdut la gran batalla del BCE i del futur de la política monetària europea i això hi fa créixer l’euroescepticisme.

Hi ha una dada demolidora: Alemanya ha aprofitat aquests anys amb excés de diners al mercat per desendeutar-se. El seu deute ha passat del 80% del 2012 al 60% actual. I mentrestant han fet polítiques socials. Merkel i els socialdemòcrates, amb el vistiplau del Bundesbank, han decidit destinar aquest diners a millores com ara la de les pensions, que han pujat un 14% en els tres últims anys, amb una inflació pràcticament nul·la. Espanya, en canvi, ha triplicat el deute en 10 anys fins al 100% del PIB. I on ha anat a parar tot aquest volum de diners? A despesa militar, AVE, infraestructura, despesa corrent, funcionaris. No a les pensions, ni a la recerca, ni a les universitats, no a l’estímul de les pimes. I el discurs que hi ha és que, “per culpa de l’austericidi imposat per Alemanya, el sud no ha pogut fer les polítiques que volíem”. I això indigna tots els alemanys. L’esquerra del sud d’Europa, i també la dreta, fa trampa quan parla d’austericidi. És moralment devastador...

Alemanya era partidària de no rescatar Grècia. Com van fer els EUA a Detroit. La unió fiscal americana, que es va crear a final del XIX, diu que el deute públic, per a tots; però a canvi, si un estat fa fallida, no hi ha rescat. Alemanya es decantava per aquest model i els bancs alemanys es van retirar del deute de Grècia molt abans que els francesos. En canvi, França sabia que hi hauria rescat perquè Trichet presidia el BCE: la banca francesa no va perdre, perquè hi jugava amb cartes marcades.

A Itàlia hi ha unes elits que aquí no hi són. Draghi ha estat providencial perquè ha sabut trampejar el descontentament nòrdic amb els rescats del sud. I altres líders de la política europea que demostren que a Itàlia no tenen cap problema per anar-se’n a viure als Estats Units, fer-hi doctorats o treballar a la indústria financera global com Draghi. A París o Madrid, com que han estat imperis, això no passa. Trichet no havia sortit mai de França, i per tant la seva visió és hexagonal, i Espanya està perdent posicions i influència a la UE. Per què? No hi ha gaires joves que diguin: “Vaig uns anys a Brussel·les a fer carrera.” La ministra Nadia Calviño n’és una excepció, però, per exemple, Pablo Iglesias tenia minuts de ple per participar en debats europeus i estava fent declaracions a la SER. A Europa, si mirem els currículums de ministres, comissaris... tots han estat eurodiputats. S’han foguejat a Brussel·les i després, quan van a les reunions on es talla el bacallà, es mouen com peix a l’aigua i no fan com en Rajoy, que no parla ni anglès.

Hem vist el resultat de les eleccions britàniques amb el resultat espectacular dels conservadors guanyant fins i tot en territoris històricament socialistes, que també havien votat el Brexit en massa. Un dels grans arguments del Brexit és limitar l’entrada lliure de treballadors forans, que es considera que rebaixen el nivell salarial, una entrada a la qual Brussel·les (Junkers i França en el seu dia) no vol imposar restriccions. Però per als tories el gran argument és que la UE és impotent per fer complir la llei europea. Ho veiem en el cas d’Oriol Junqueras, però no sols en el tema de drets humans. Espanya lidera els incompliments d’aplicació de directives: la construcció de vies com ara el corredor mediterrani, l’expansió de l’energia fotovoltaica, la directiva marc de l’aigua, la morositat empresarial... Per què quan arriba la crisi al sud d’Europa s’hi duplica l’atur en sis mesos? I per què això no passa al nord? Perquè al nord s’aplica el reglament de morositat, que diu que si una empresa no paga una factura a temps hi ha una sanció i la multa és automàtica. A Espanya arriba la crisi i les multinacionals deixen de pagar factures que provoquen tancaments de pimes solvents i un atur massiu. I Draghi n’era conscient, i va admetre que això no tan sols ho feien multinacionals, sinó també governs del sud d’Europa, durant anys. I, mentre no hi hagi un reglament de sancions, estarem despullats si ve una altra crisi. I tot això ho estan frenant a l’Íbex 35, perquè les constructores paguen a 300 dies.

Quan el nord diu que fem reformes, no es refereix a l’acomiadament lliure, sinó a fer complir les lleis europees. Si hi ha un corredor mediterrani que és estratègic per a Europa, no és el tren dels catalans, és una prioritat europea. El mateix amb la directiva marc de l’aigua, en què les grans companyies no poden obrir i tancar l’aixeta d’un pantà... I així tot un seguit de lleis que van contra les multinacionals de les capitals del sud, que no volen que els desmuntin el tinglado. Si torna a pujar l’atur, no es podran pagar les pensions perquè no tenim marge d’endeutament, ni els governs ni els bancs centrals. Les multinacionals han de passar per l’adreçador, com tothom.

Jo soc molt positiu, l’euro és el gran gol de Catalunya a Espanya. L’exministre De Guindos, en les seves memòries, recorda que alguns van dir que amb la pesseta la crisi no hauria passat, perquè amb una depreciació del 50% en dos mesos s’acabava la crisi bancària i la immobiliària. Això sí, sent tots més pobres. Aquí la pèrdua de sobirania va ser del 100%, perquè el 2014 tot el control de la banca espanyola surt de les mans del Banc d’Espanya. En canvi, a Catalunya, tot el que ha anat bé dels últims 20 anys, tot el que ens ha donat l’euro, l’estabilitat, la inflació controlada, tipus baixos, credibilitat d’una moneda que és sòlida, estable i sense experiments, ni presidents de banc central corruptes o acusats d’informació privilegiada... Tot plegat ha permès desplegar un potencial de creixement mai vist. A mi m’han arribat a dir: “Quin procés d’independència tan peculiar teniu a Catalunya”, amb màxims històrics en tots els indicadors. El 2018, rècord de passatgers al Prat, el Port de Barcelona creixent un 32%, inversions de 8.500 multinacionals establertes, fires i congressos rebentant resultats, la Seat batent records de producció, vendes, beneficis i exportacions... Tot gràcies a l’horitzó d’estabilitat, Barcelona atrau inversions i té una gran potència com a capital tecnològica. Com hauria estat la crisi sense l’euro? Seríem l’Argentina. Per a Catalunya, que Espanya hagi perdut la sobirania monetària (tipus d’interès, de canvi, supervisió bancària...) ha estat providencial. Li han pres una eina a Madrid que actuava de manera autàrquica a benefici de les oligarquies i en detriment de les pimes i les classes mitjanes catalanes i de tot l’Estat.

Són demòcrates. Sassoli, el president del Parlament Europeu, no està a favor de la independència catalana, però ell diu que, en la repressió de l’independentisme, no s’hi val tot, i ja he detectat molts columnistes a la premsa de Madrid que comencen a admetre-ho. I els drets fonamentals són el cor de la UE. És un escàndol que l’Oriol Junqueras no sigui alliberat. Ara presentaran un suplicatori però no és clar que el guanyi Espanya. Perquè hi ha hagut moltes tensions entre els diputats socialistes europeus arran de la sentència, per la repressió de Grande-Marlaska, les pilotes de goma, les detencions arbitràries... Si hi ha suplicatori, hi haurà un fort debat sobre Catalunya al Parlament Europeu i Espanya s’arrisca a perdre’l perquè no és clar que el PP i el PSOE puguin garantir que tot el seu grup voti el que ells volen. Sassoli, que en part deu el càrrec a Pedro Sánchez, ja li ha dit clar que la llei s’ha de complir, perquè si no es crearà un precedent molt perillós a Europa.