La cursa electoral pren cos

JxCat és, ara mateix, la marca electoral on hi ha més urgències. Des de ja fa uns quants mesos, les diferents famílies que cohabiten dins l’espai, començant pel PDeCAT i acabant per l’entorn de Puigdemont agrupat a la Crida, estan buscant la fórmula per confluir en una estructura més o menys cohesionada. Però, fins ara, encara no han trobat la tecla per fer-ho. Les eleccions podrien precipitar els esdeveniments en aquest sentit, tot i que dins del PDeCAT ja es comença a admetre que potser no s’hi arribarà a temps i, per tant, el que caldrà és prioritzar la confecció d’una candidatura que miri de sumar les diferents sensibilitats d’aquest entorn. L’elecció del cap de llista serà clau. Hi ha un consens pràcticament generalitzat que, ara mateix, Carles Puigdemont és el millor actiu que tenen, amb l’afegit que la seva entrada al Parlament Europeu després de l’envit judicial amb l’Estat ha engrandit la seva figura de cara a l’electorat potencial de JxCat. Si ell vol, doncs, serà el candidat. I s’ho està rumiant. Un de tots els escenaris sobre els quals es treballa és que Puigdemont, si finalment dona el sí, segueixi com a europarlamentari i que, per tant, el número 2 de la llista, que forçosament seria una dona, es vegi ja d’entrada com a presidenciable. Després de les estatals hi havia força unanimitat al voltant de la figura de Laura Borràs, fins i tot com a possible cap de cartell, però en les últimes setmanes aquesta rotunditat s’ha anat refredant pel procés judicial que té obert. Tot i això, segueix tenint molts números a les travesses. Molts. Un cop autodescartada Elsa Artadi, que vol seguir l’exemple de Xavier Trias i picar pedra a l’Ajuntament de Barcelona per preparar l’assalt a l’alcaldia el 2023, un altre nom que sona és el de la consellera Maria Àngels Chacón. Enmig d’aquest magma hi ha altres figures, com la del conseller de Territori, Damià Calvet, figura de la màxima confiança de Josep Rull, que de manera paral·lela estan polsant eventuals suports per calibrar si tenen possibilitats d’aspirar a liderar la llista. Ara per ara, però, només és un tempteig del terreny. Per si tot aquest magma no fos prou complex, hi ha tot el sector del PDeCAT més crític amb el procés i enfrontat directament a Puigdemont, alineat al voltant de la plataforma El País de Demà, i que inclou noms com Marta Pascal i Carles Campuzano. En públic, però sobretot en privat, sovint han festejat amb la idea de fer el pas i presentar-se amb un projecte propi. Ara es veurà si l’aposta va de debò o no.

A ERC tot està més que dat i beneït. Amb diverses enquestes que els donen la victòria, l’actual vicepresident, Pere Aragonès, serà el cap de cartell si no es produeix un daltabaix monumental. Té l’aval directe d’Oriol Junqueras i, des de l’empresonament del president del partit, Aragonès ha estat la cara visible dels republicans tant dins del govern com al capdavant del partit. El seu lideratge, doncs, està afermat, i, de fet, l’última trencadissa amb JxCat ha servit per consolidar encara més la pinya interna al seu voltant. Per acabar d’arrodonir el cercle, el president del Parlament, Roger Torrent, un del noms que podrien disputar-li la nominació a Aragonès, divendres va fer un pas enrere en una entrevista a Rac1. “Jo estic a disposició del partit i del que em demana Junqueras. I em sembla que el que se’m demana i el que jo tinc plantejat no és ser candidat a la presidència de la Generalitat”, eren les seves paraules textuals al respecte. Debat tancat, doncs.

Com en totes les eleccions en què es presenta, desxifrar qui encapçalarà la llista de la CUP és ara mateix tota una incògnita. Al marge de les fabulacions que ja s’han convertit en un clàssic de la temporada sobre un eventual retorn de David Fernàndez, els anticapitalistes faran el que han fet sempre: engegar un procés de debat intern i des de les bases, on l’última etapa serà triar un candidat o candidata, en què criteris com el seu perfil mediàtic o el seu grau de coneixement entre la població no són, en absolut, els que més pesen. Seguint, igualment, la lògica que ha seguit fins ara la formació en els diferents cicles electorals on ha pres part, és més que plausible que la renovació de cares sigui important, malgrat que en una assemblea general celebrada l’any passat es va acordar ampliar fins a dues legislatures la limitació per ocupar el càrrec de diputat. Això obre la porta a seguir a Carles Riera, Maria Sirvent, Natàlia Sànchez o Vidal Aragonès, ja que justament un dels propòsits d’aquest retoc estatutari és poder donar una continuïtat al treball al Parlament i no haver de començar de zero cada cop.

Els últims comicis locals van ser el bateig per al que dins el sobiranisme s’ha denominat un quart espai, i que es va fer visible amb la candidatura de les Primàries Barcelona, encapçalada pel principal promotor de la idea, el filòsof Jordi Graupera. Assumint el corpus doctrinal d’aquella iniciativa, un independentisme que planteja un embat sense complexos amb l’Estat però des de postulats neoliberals en l’àmbit socioeconòmic, la iniciativa vol fer ara el salt al Parlament. Els interrogants, però, són molts. Per començar, si des d’importants sectors de l’ANC es secundarà la idea, com va passar a Barcelona, i quin recorregut pot tenir una proposta que en el seu bateig va aixecar més expectatives que resultats tangibles (28.230 vots a la capital i cap regidor). Tampoc tenen cap de llista, ja que el mateix Graupera ha deixat entreveure que vol centrar-se en la política municipal de cara al 2023. En aquesta tessitura, Anna Arqué, portaveu del moviment i figura amb una llarga trajectòria dins l’independentisme, semblaria un opció plausible.

Fins avui, han estat uns quants els intents del PP per bastir una coalició amb Cs. Però cap ha reeixit. Ara l’oferiment torna a ser damunt la taula, amb diversos elements sobrevinguts que fan que l’escenari sigui substancialment diferent. Per començar, perquè la formació taronja ja no només no s’hi oposa, sinó que també es fa seva la idea. L’operació s’està cuinant a Madrid, amb Pablo Casado i Inés Arrimadas plenament implicats. Les magres perspectives electorals de Ciutadans de cara a les catalanes han estovat part de l’oposició interna que suscitaria aquesta coalició, que molts veuen com un intent d’OPA hostil en tota regla per part dels populars. La mobilització del vot dit constitucionalista és el vector clau de l’operació. Des d’ambdues formacions es fa la lectura que la militància independentista està molesta amb l’escenari postprocés i que hi ha possibilitats, reals, que hi hagi un repunt de l’abstenció que castigui tant JxCat com ERC. Per tant, és el moment d’intentar el sorpasso partint de la base, per exemple, que si el PP i Cs haguessin anat junts en les eleccions del 10 de novembre, haurien obtingut nou diputats en lloc de quatre. Una altre variable que cal considerar és el temor, que hi és, que els electors unionistes també tinguin la temptació de no mobilitzar-se davant la percepció que el moviment sobiranista ja ha estat derrotat. Aquesta marca electoral conjunta, que el PP voldria dir-ne Catalunya Suma i Cs, Millor Units, podria ser un element d’estímul per a aquests votants que no se sentin interpel·lats, sostenen els promotors de la idea. Malgrat tot això, la proposta s’enfronta a no pocs esculls. Ciutadans està en una situació d’interinatge i, malgrat que Arrimadas ja exerceix com a líder de facto, encara no té prou control sobre el partit que li permeti executar una operació de tanta magnitud sense el risc de patir alguna esgarrinxada. Triar un hipotètic candidat també serà objecte de debat. S’intentarà, però, fins al darrer alè i, si no hi ha acord, el PP triarà Alejandro Fernández com a candidat. En el cas de Ciutadans, tot apunta a Lorena Roldán, però no es descarten moviments d’última hora en altres direccions.

Pels socialistes catalans els comicis es podrien fer tranquil·lament la setmana entrant, ja que les decisions més substancials estan més que preses i digerides. Miquel Iceta, amb un lideratge intern absolut, serà l’aspirant, amb un discurs que aprofundirà en la línia ja fixada d’erigir-se com un projecte polític de centralitat enfront dels extrems. Les perspectives, ara mateix, ajuden a falcar aquest plantejament de sortida, ja que una enquesta dels comuns dona al PSC l’opció de batallar pel segon lloc a les eleccions, al darrere, amb una franja de vot al voltant del 20%. De tots els partits, el PSC seria un dels més beneficiats, a priori, per la fuga de vot que s’augura a Ciutadans. La d’Iceta és una casa tan endreçada, que de fet només queda tancar serrells, com per exemple si es reeditarà l’acord amb l’Units per Avançar de Ramon Espadaler i, si fos així, en quins termes.

Pels comuns, l’avançament electoral arriba en el moment just, amb la reorganització del seu espai ja tancada amb un lideratge compartit entre Ada Colau, Jéssica Albiach i Candela López, i amb la decisió ja presa de presentar-se amb la marca En Comú-Podem. Per arrodonir-ho tot, l’acord assolit amb el govern els ha donat centralitat política. Sabent que el cap de llista s’escollirà per primàries, no hi ha cap dubte, cap, que aquesta serà Jéssica Albiach. D’ella es valoren moltes coses, entre d’altres la traça i finor amb què ha sabut cosir la ferida sagnant que va suposar la marxa de Xavier Domènech. L’inconvenient de la seva candidatura és que és poc coneguda, fins i tot entre les pròpies files. Segons l’última enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat, només un 35% dels votants dels comuns saben qui és.

Una de les moltes incògnites que hi ha encara per resoldre d’aquests comicis és quin serà l’impacte que tindrà Vox en la política catalana a partir d’ara. La formació d’extrema dreta anirà a totes en aquestes eleccions. Amb una marca a l’alça i amb una quantitat ingent de recursos disponibles, els d’Abascal, a qui previsiblement veurem molt per aquí, es presentaran amb un relat inequívoc de bel·ligerància enfront de l’independentisme. Conscient que tota la seva força electoral resideix en les sigles, la cerca d’un candidat és fins i tot una qüestió subsidiària per a Vox. Partint de la base que el seu planter de lideratges, i més aquí, és limitat, l’opció que tenen més a mà seria presentar Ignacio Garriga, el que va ser cap de cartell a les estatals per Barcelona.

L’evolució de la situació política a Catalunya, i sobre el trànsit de l’espai postconvergent cap a tesis obertament independentistes, ha propiciat que en els darrers anys hagin aparegut corrents, generalment agrupats en plataformes, que propugnen un catalanisme moderat i que encaixi amb les costures autonòmiques que defineix el marc constitucional vigent. En molts casos es tracta de moviments circumscrits bàsicament a personalitats, molts d’ells vinculats històricament a CDC o a Unió, o a figures que tenen una presència més o menys estable en tertúlies dels mitjans de comunicació del país. El cas potser més paradigmàtic és el de la Lliga Democràtica, que des de l’estiu passat ja està registrat com a partit i que, segons el full de ruta que s’havien fixat, ha d’iniciar ja el seu recorregut polític amb un congrés fundacional. La politòloga Astrid Barrio o l’exdiputat d’Unió Roger Montañola són alguns dels rostres visibles d’aquesta iniciativa, que ara haurà de decidir si fa el pas de presentar-se a les eleccions o no. Un dels altres noms que inicialment estaven vinculats a aquest projecte incipient era Eva Parera, actual regidora a l’Ajuntament de Barcelona juntament amb Manuel Valls. Ambdós també estan madurant fer un nou partit per anar a les eleccions i, de fet, aquesta mateixa setmana han començat a trepitjar territori, en aquest cas el Camp de Tarragona, en un gest que demostra que les seves ambicions polítiques ja transcendeixen l’àmbit estrictament local.