No oblidem les nostres fortaleses

He viscut, al llarg de la meva vida, dues crisis profundes. La tercera és la pandèmia que patim actualment.

A la primera jo era molt jove, tot just començava a treballar. Va ser fa quaranta anys. En aquells anys setanta, el món va ser sacsejat per les anomenades crisis del petroli. A casa nostra varen coincidir amb la transició democràtica. Allà van néixer els ara recordats pactes de La Moncloa, que havien de servir per posar les bases del redreçament d’una economia malferida.

La segona crisi dura la vaig viure, trenta anys després, com a president del meu país. Va ser una crisi llarga, de sis anys, entre finals del 2008 i fins ben entrat el 2014, que es va anar agreujant progressivament i es va convertir en un autèntic forat negre en el nostre univers econòmic, social i laboral. A casa nostra, l’atur va tornar a vorejar el 25%, milers d’empreses van quedar-se pel camí i centenars de milers de persones van caure en la pobresa.

Les polítiques d’austeritat varen ser la recepta de la Unió Europea. Governs socialistes, verds, morats, liberals i conservadors, poc importava la ideologia, varen haver de reduir els dèficits públics i controlar l’endeutament. Alguns països van haver de ser rescatats, l’euro va viure moments de pànic i les polítiques públiques varen quedar seriosament amenaçades, a molts països, inclòs el nostre. He descrit en alguna ocasió que es van donar en aquells anys tots els elements d’una tempesta perfecta, i al meu govern i a mi ens va agafar en el pont de comandament.

Fa tot just dos mesos, quan ja teníem sis anys de recuperació econòmica, la ràpida propagació d’un organisme aparentment insignificant ha paralitzat el món sencer. De sobte, hem pres consciència de la nostra fragilitat. Hem entès que la globalització no només tracta d’economia, de comerç, de marques, de viatges, d’internet i de xarxes, sinó també de transmissió d’una malaltia que pot silenciar el món i confinar la gent a casa.

A diferència de les crisis anteriors, la del Covid-19 té un origen sanitari. Tanmateix, essent les causes diferents, les conseqüències seran similars: pèrdua de teixit productiu, persones que perden la feina, ajustament de salaris, fort increment del dèficit públic i de l’endeutament. L’única conseqüència que ara hi ha hagut i que no hi va haver en les crisis anteriors és que han mort moltes persones i que moltes famílies no s’han pogut acomiadar dignament dels seus éssers estimats.

Que aquests efectes negatius siguin més o menys duradors dependrà en gran mesura de l’enfoc que adoptin la Unió Europea i el Banc Central Europeu.

L’Estat espanyol, al qual Catalunya pertany encara, no té capacitat per ell mateix de sortir d’aquest atzucac. És un estat fortament endeutat, que arrossega un alt nivell de frau fiscal i que depèn intensament del turisme. Espanya necessitarà ajuda. La tindrà? La tindrem, de rebot, a Catalunya?

Si l’orientació que agafen les institucions europees és la mateixa que fa deu anys, el nostre patiment serà més llarg i més dur. En aquell moment, la recepta inspirada per Alemanya va ser el binomi austeritat-reformes estructurals. Els països que varen saber aplicar la recepta varen desenvolupar anticossos que ara els ajudaran a superar millor la crisi.

Els països que no la varen poder aplicar prou bé arrosseguen els efectes d’una pneumònia mal curada, els costa respirar per si mateixos, i per tant necessiten ajuda. És el cas espanyol i, per tant, a hores d’ara, el nostre. L’ajuda hauria de consistir a invertir, salvar els sectors productius i protegir els llocs de treball. I això requereix relaxar els dèficits públics i garantir la suficient circulació de diners.

Superar una malaltia com la Covid-19 costarà mesos: el temps que es trigui a disposar de la vacuna. Les conseqüències econòmiques i socials també podrien durar mesos, però segons com es facin les coses el seu impacte es mesurarà en anys.

Quines lliçons hauríem d’aprendre de la situació que estem vivint? M’aventuro a assenyalar-ne quatre:

-La primera és a ser més humils i menys egòlatres. Hem de prendre consciència de la nostra fragilitat.

-La segona consisteix a comprendre que és en època de bonança quan ens cal preparar-nos per fer front a les crisis que de manera cíclica ens colpegen. La crisi actual afecta tothom, però no per igual. Els països més sanejats són els que superaran abans i amb menys dolor la crisi.

-La tercera gira entorn del lideratge. Per a mi, un líder és aquell que sap escoltar, que s’envolta de persones de vàlua i que assumeix el risc de prendre decisions, que no són sempre les més populars i que mai no són les més populistes. Un líder ha de saber destriar entre fer el bé o quedar bé.

-L’última reflexió la manllevo de Churchill. Deia que quan el perill és lluny hem de ser conscients de les nostres debilitats, però que quan és a prop no hem d’oblidar les nostres fortaleses. Ara tenim el perill davant nostre. És el moment d’identificar les fortaleses.

En aquest sentit, Catalunya és un país fort per resistir dificultats i per mobilitzar energies de superació. Certament, la precarietat del nostre autogovern i de les nostres finances públiques constitueixen greus handicaps. Però la capacitat del país per desvetllar talent, creativitat i solidaritat és extraordinària. Ens ho demostra la història i ens ho fa palès el present. Qui sàpiga canalitzar el doll d’energia positiva que atresora el nostre país tindrà la clau de l’èxit per superar la crisi i crear un futur millor. Sabent que la clau de l’èxit no sempre porta associada la del reconeixement.